Presentació "Entre amics"

Comentari de Carles Cervelló

Una de les coses que, com persona que edita llibres, he de fer és, davant d’una nova proposta, preguntar-me “Per què?”. En el cas d’una editorial petita, aquesta pregunta és encara més pertinent si tenim en compte que els mitjans al nostre abast són escassos i no podem enganxar-nos ni els dits ni l’esperit en projectes que no ens arribin a dins d’alguna manera. Si em permeteu, les meves paraules inicials en aquest acte, aniran en aquest sentit. Després tindrem la lectura d’un fragment d’una de les novel·les en concret de El pou, a càrrec de Jordi Rincón, a qui li agraïm la disponibilitat. Finalitzarà l’altre Jordi, l’autor, quer ens parlarà més en concret d’alguns aspectes de la seva obra. Començo, doncs.

La primera trobada amb en Jordi, com a bons barcelonins que som, va ser a Canaletes, i d’allà, al bar Núria. Em va presentar un projecte de novel·la Camins incerts. En arribar a casa em vaig fer la pregunta amb que iniciava la meva intervenció: Per què? 

D’entrada, la persona. En Jordi, amb la seva afabilitat i tracte cordial, em va caure bé des del principi. En segon lloc, em va fer l’efecte que era un home que sabia quina porta estava trucant. Per tant, no seria d’aquells autors que volen publicar a Témenos i que l’endemà de sortir el llibre, seuen al sofà de casa seva a esperar que la Terribas els truqui delerosa de fer un programa especial dedicat a la seva persona. Ah, i que si no fa em truca desesperat o desesperada a punt de denunciar-me per estafador incompetent. No, en Jordi sabia que, en aquesta aventura editorial, era fonamental implicar-se i fer-nos còmplices d’il·lusions. De treballar per el llibre i guanyar lectors, encara que sigui cos a cos i mà a mà, amb la dignitat de qui sap que no vol endossar cap enganyifa però amb el convenciment d’estar fent una cosa que val la pena donar a conèixer. Així va ser, és i, estic segur, serà. Per tant, un home intel·ligent i humil, dos valors que, massa sovint, no van agafats de la mà.

Tanmateix, però, una editorial no està per publicar bona gent, sinó bones obres. El segon pas, doncs, un cop coneguda la persona, era llegir allò que havia escrit. Aquesta va ser la segona gran descoberta. Em vaig trobar amb unes pàgines ben escrites, que traspuaven sensibilitat, ganes de construir una història i de vestir-la amb uns personatges que et quedaven a la memòria per sempre. Una mirada lúcida sobre el món que, no obstant això, sabia trobar motius d’esperança, llum enmig de la foscor. Una mirada, deixeu-me dir-ho així perquè així ho vaig veure, moderna, agosarada, lliure de prejudicis, en un home que, si bé no és gran, comença a deixar enrere, si més no, la primera joventut... 

La segona de les novel·les, La foscor dels somiadors. no va fer sinó reafirmar aquestes primeres impressions, aquest cop, amb una història que a mi personalment, em portava a les converses de l’avi, havent dinat, quan amb el cafè, la copa i la cigarreta deixava per uns moments les faccions dures de l’home treballador que havia estat tota la seva vida, de l’home que havia viscut una guerra on no hi havia més enemic que el propi horror a l’odi desfermat. Recuperava llavors, el meu avi, les faccions tendres de l’home que troba en el net un confident atent a les seves paraules. 

La qualitat literària és una cosa que han de dir els lectors, l’editor, en aquest cas jo, n’ha tingut prou amb la seva experiència lectora, única eina de la que disposa per jugar-se el sentit de la vida, el meu sentit de la vida, que no pretenc sigui ni el més correcte ni el més idoni, però que, arribats en aquestes alçades de la vida, és l’únic que em permet aixecar-me cada matí amb una certa dosi d’optimisme. Ah, si, les vendes... No hi ha més èxit, per a una persona que escriu, que compartir el seu negre sobre blanc amb d’altres persones que hi posen confiança. Per a mi, sense desmereixeu en absolut, és la gran diferència amb l’autoedició. No es tracta, doncs, de publicar per publicar, per veure el teu nom al llom d’un llibre o guanyar molts diners (tampoc és qüestió de rebutjar-los, que consti). Es tracta de publicar perquè, amb aquest acte, contribueixes al bé comú. I en aquesta dinàmica, els altres, vosaltres sobretot, hi teniu molt a dir. Els llibres, sense els lectors, no són res, per això hem de comprar llibres, no val dir allò que “ja en tinc un”, perquè aquest fet tanca el cercle.

Així doncs. avui celebrem, perquè es tracta d’una celebració, que el Jordi Canals, l’escriptor Jordi Canals, vol compartir el recorregut fet fins ara, que de ben segur és penyora de les obres que encara han de venir. Quan m’ho va proposar, i acabo com vaig començar, després de tot el que he dit i viscut amb ell, us he de confessar que no em vaig preguntar “per què?, simplement vaig dir que si, és clar que si. Moltes gràcies.

Amb Carles Cervelló

Presentació “ENTRE AMICS” a l’Escola Vedruna (16.05.2018)
Selecció de les paraules de Jordi Canals.

Manuel de Pedrolo, va escriure:

“La franquesa de dir,
la franquesa d’acceptar
que el futur pot ser un altre,
que certament n’hi ha un altre
tan previsible com la sorra
que avui intentem de destriar......”

Amb aquesta mateixa franquesa; què us diria jo avui de mi? Doncs que fa prou anys, era algú que treballava i viatjava per empreses, algú que, pensant que el futur podria ser un altre, tenia l’afició, a estones lliures, d’escriure cròniques o relats curts, també poesia, perquè no! Qui no ha escrit poemes per guardar, durant la seva vida?

No vaig començar a escriure novel·les fins que em vaig jubilar. Abans la feina m’ocupava sovint, totes les hores del dia, Tanmateix, però, el meu objectiu estava centrat en l’espera del dia en que, en un tancar i obrir els ulls, pogués dedicar-me a escriure, per a tothom, el que anava esborrallant per a la meva primera edició. 

Suposant que no m’hagués trobat en el camí a persones com vosaltres i a tants altres amics i familiars que m’han ajudat en tot moment a escatir estones i a forjar el ple convenciment de tirar endavant la creació imaginaria d’escriure per afició.

Suposant també que l’atzar no m’hagués fet viure la mar per a poder transmetre ficcions creïbles i esbrinar com pensa, actua i sent cadascun dels personatges que imaginava.

Suposant que tot això no hagués passat, potser avui, no tindria la sort de ser aquí, celebrant la segona edició de quatre de les meves novel·les, engrescat i flanquejat per un ambient tan plaent, de la mà d’un editor solvent , de tracte i consell amistós, qüestió que, avui dia, no és gens fàcil de merèixer.

Per aquesta mateixa correspondència d’acceptar i agrair la confiança que m’heu donat venint aquí, em plau dir-vos que, certament, sempre he trobat sorra per destriar entre els meus llibres.

La meva mar sempre ha estat franca i honesta, a vegades sòrdida, i d’altres lluminosa, bella, inquietant, poètica i amb embranzides d’amor i de personatges que el cor lliga prop de l’oreig i d’aquesta mateixa sorra humida on jagueren els amants.