Un piano a la sorra


Un adolescent que viu al barri barceloní de Sant Andreu és tan mal estudiant que els seus pares decideixen que es posi a treballlar; en aquesta nova fase de la vida formalitza relacions amb la seva nòvia.

 
Un piano a la sorra és el relat d'una vida curulla d'inquietuds. El més important per l'Albert són les persones que l'envolten i l'afecte i les sensacions que pot bescanviar.


La història passa en els anys de la dictadura franquista, a l'ombra del paternalisme empresarial i dels negocis fàcils.


El tarannà dels personatges amb una convivència amable i sincera, també irònica i a vegades dolorosa, ajuden a impulsar la identitat del protagonista que pugna per sortir-se'n entre el tumult de l'astúcia social.






Cucadellum.com

Història d'un incansable seductor que té com a rerafons la quotidianitat barcelonina, les estades vora mar i una infinitat d'aventures amoroses. Malgrat tot, la seva dona ha suportat durant molt de temps aquesta situació.

A Cucadellum.com, s'explica una successió de fets impregnats de passions i d'intuicions que, sovint, brillen amb la llum de l'aventurer, però que estan reblerts de desitjos frustrats i de crueltats.

Els personatges desencadenen tota una sèrie de ressorts per a defensar-se dels atacs corrosius que ells mateixos provoquen davant de l'amor, del desamor i de les pors.

És un vesper ple d'erotisme, a estones fresc i deshinibit, que projecta, però, ombres intenses i colpidores en l'existència del protagonista.


L'herència del bruixot



El Gerard va néixer al barri de la Barceloneta i mai no oblida els dies que vogava al costat del pare amb el cove del peix als peus.

A través de la reconstrucció de la vida del protagonista, en aquesta història, es passa revista a una galeria de personatges i de fets que venen a ser una mena de trencaclosques.

En una nit eixelebrada el Gerard s'enamora perdudament de l'Aurora, una noia que parla de manera dolça i encomanadissa. Quina casualitat! viuen al mateix barri.

El protagonista és casat però se sent sol i no para a casa només que per anar a dormir; busca la distracció divertint-se amb els companys de la feina. Les nits son una ampla ferida estesa sota la penombra de sales i bars, bebent whiskys i sentint música.

Fa escapades d'amagat amb l'Aurora, fins que tot plegat provoca greus problemes en el seu matrimoni. La dona, la Joana, es passa moltes hores prostrada al llit.

El pas de l'home normal i treballador a l'individu que és capaç de trencar amb la família, es fa per un camí d'anecdotes grotesques i de reflexions arriscades.

El protagonista busca ajuda en el consells d'un envellit mèdium. Podran els esperits conèixer les seves cogitacions més intimes?

Mentre l'Aurora preocupada per l'home que s'estima, sent la necessitat d'actuar en el terreny de la política.

Quan menys s'ho esperen salta la sorpresa.

Al cap i a la fi, tot son fantasies i silencis i una profunda olor a terra i eternitat.





Presentació de L'herència del bruixot a la Llibreria Excellence, amb l'Editorial Setze Vents.

L’herència del bruixot és la relació fantasiosa, apassionada i absorbent entre dues persones.
Sobretot però, el tema principal de L’herència del bruixot és la rebel·lia de l’esser humà contra el seu aïllament interior i la necessitat que sent d’una expressió personal.
En una societat  desconcertant com la nostra, els principis personals son, en ocasions, quimèrics i fantàstics. Tot esser humà s’ha d’expressar a la seva manera, però sovint una societat curta de vista ens nega la possibilitat d’expressió. Algunes persones  son herois per naturalesa. D’aquests n’hi ha que només pensen en ells, tot y que es manifesten  al límit de les seves possibilitats no consideren  l’esforç ni en el benefici dels altres.
Aquests son temes que es posen d’evidència, de manera manifesta en L’herència del bruixot. El seu transfons és deixa sentir a traves dels personatges i de les situacions.
Tot i que dependrà de la perspicàcia del lector, en alguns passatges de la novel·la, les idees subjacents queden amagades molt per sota de la superfície de l’escena i, en canvi en altres casos, aquestes idees és mostren amb cert èmfasi.
L’esbós general de L’herència del bruixot es pot expressar de manera molt senzilla dient que en aquesta historia es passa revista a set persones aïllades, solitàries, en busca de la expressió i el desig de integrar-se espiritualment en quelcom més gran que ells. Un d’aquests personatges es el Gerard, una persona espavilada que coneix molt bé el seu treball. Al seu entorn gira tota la novel·la.
A causa d’aquesta soledat les altres sis persones veuen en el Gerard certa superioritat mística i en cert sentit el converteixen en el seu ideal. Però a causa del seus problemes personals la relació del  Gerard amb el món exterior es imprecisa i  vague. En canvi, els seus amics poden atribuir-li totes les qualitats que els agradaria que tingués.
Cadascun d’aquests personatges crea la seva manera d’entendre el Gerard a partir dels seus propis desitjos. Amb el seu tarannà captivador els amics el fan depositari de les seves idees i sentiments més personals.
La relació dels altres amb el Gerard te un paral·lelisme quasi exacte en la del Gerard amb el mèdium Senyor Rubí. El Gerard es l’única persona en condicions d’atribuir al Senyor Rubí dignitat i una  certa prudència. L’estimació i respecte del Gerard pel Senyor Rubí discorre des de les primeres pàgines fins les últimes de la novel·la. No hi ha cap aspecte del Gerard que quedi al marge d’aquesta estima, de manera que quan les circumstancies els separen la vida del Gerard trontolla (d’aquí el títol de la novel·la).   
D’altra banda, les demés persones que es consideren amics del Gerard quasi no saben res del Senyor Rubí. La ironia d’aquesta situació es fa més aparent de manera lenta i continua a mesura que la historia progressa.
Per entendre les raons de aquesta situació es fa necessari conèixer amb cert detall als personatges principals.
Cap dels seus trets personals es descriuen de manera detallada. Estan implícits en una escena rere l’altre i únicament al final, quan es considera la suma d’implicacions, s’entén als personatges en els seus aspectes més profunds.
Esmento breument els personatges:

Gerard
El Gerard és el referent dels personatges principals de la novel·la.  És intuïtiu i observador. Model d’amabilitat i d’esperit de col·laboració, es molt bo en la seva feina, un gran professional molt ben valorat pel Gerent de l’empresa on treballa. Totes les seves emocions més profundes giren a l’entorn del Senyor Rubí. Es casat amb la Joana, però se sent sol.
Buscant la distracció en nits que son com un ampla ferida estesa sota la penombra de sales i bars, bevent i divertint-se amb els amics acaba enamorant-se de l’Aurora.
El Gerard es el personatge principal de la novel·la,  només en el sentit que simbolitza el seu  aïllament interior; així s’evidencia en la historia que gira al seu voltant. En realitat hi ha algun dels seus satèl·lits que té molta més importància i més força que ell mateix. Precisament, la novel·la adquireix tot el seu pes i la seva força gràcies a l’evolució d’alguns personatges que envolten al Gerard.
El Gerard acaba esmerçant un feix d’hores d’intensa lluita amb la seva vessant més feble.

Aurora
L’Aurora es potser el personatge més destacat de la novel·la. A causa del seu tarannà,  la seva relació amb el Gerard, l’afecte més que a cap altra persona .
Al inici de les primeres pàgines ja destaca de manera audaç i a partir  d’aleshores,  exigeix interès i espai fins l’ultima línia.  La seva història es la de la lluita impetuosa d’una dona excepcional per obtenir tot el que necessita d’un entorn rígid.
Els trets més essencials de l’Aurora son la seva gran energia i el seu valor. La societat la derrota en totes les qüestions principals abans de que pugui, ni tan sols, començar, però la seva fermesa és infrangible.

Senyor Rubí
La lluita del Senyor Rubí amb les condicions socials és directe i conscient. El  seu esperit revolucionari és molt fort. La seva motivació bàsica en la vida és fer tot el que esta al seu abast per a canviar les  creences malenteses sobre l’espiritisme.
La seva tragèdia és que, a vegades, no trobe un canal per on discorren les energies de que disposa i només fa que llançar-se contra el molins de vent.
El Senyor Rubí considera que la tradició social de la seva època es a punt d’estimbar-se per complert, però el seus somnis sobre la civilització del futur oscil·len, de manera alternativa, entre l’esperança i el més enllà.

Joana
La Joana ens ofereix, en les seves adverses circumstancies de salut i de mala convivència amb el Gerard, l’amarg espectacle d’una dona desesperada.
Des del principi el seu matrimoni va ser una equivocació, i es manté, sobre tot, per raons econòmiques i per la força de la rutina.
 Aquest personatge esta deformat pels seus llargs anys d’esforç en el intent de sortir-se’n, però en el últims capítols, s’obstina en mostrar-se tal com és.
El destí és a voltes incert i capritxós,  i encara hi ha quelcom en la Joana,  i en els que son com ella, que no es possible destruir i que no serà mai destruït.

Sergi
De totes les persones que giren a l’entorn del Gerard,  el seu amic Sergi és el més desinteressat.  Es un bon observador. Té molt d’auster i clàssic.
En el primer capítol ja és parla d’ell i a les pàgines finals de la novel·là els seus pensaments porten a l’obra una conclusió meditada i objectiva. Tècnicament es un personatge totalment perfilat perquè se’l vegi al complert des de tots els angles.

Miquel
És molt el interès que aplega aquest personatge. La tragèdia més sorprenent d’aquest relat succeeix al seu voltant. És amic del Sergi i del Gerard alhora.
El Miquel se’l descriu en tot detall en alguns capítols per la seva inclinació desmesurada a investigar sobre els fenòmens lluminosos d’origen desconegut.
Malgrat ser l’hereu del senyor Rovira el Gerent de l’empresa on treballa el Gerard, el Miquel no gaudeix de la confiança del seu pare per l’acumulació de fracassos econòmics.

Senyor Rovira
Malgrat certes expressions de la seva personalitat, el Senyor Rovira es, potser, la persona més equilibrada i enraonada de la novel·la. Té el do de veure el que succeeix al seu voltant amb freda objectivitat, escolta i ho recorda tot.
El Senyor Rovira és massa caut per a deixar-se portar per una actitud paternal, tanmateix, confia plenament en el Gerard.

Personatges secundaris
Son diverses el personatges menors que desenvolupen papers molt importants en la historia. A cap d’ells se’l tracte de manera subjectiva i, des del punt de vista de la novel·la, les coses que els hi passen tenen més importància pel seu efecte sobre el personatges principals que no pas pels canvis que ells mateixos provoquen.
Això és “L’herència del bruixot” que, a la fio de la història, sota unes capes de malencolia, eixint d’una corda fluixa o, tal vegada, com si haguéssiu pres un beuratge màgic, us sorprendrà en cada escena.  




El Pou


La gran ciutat no és com ella havia imaginat de menuda. Que lluny queda aquell matí en què, a trenc d'alba, saltà del llit sense fer fressa, prengué la maleta i fugí de casa els pares!

Amors i desamors la deixen desvalguda, desengany rere desengany arriba a no saber ni per què viu, i s'imagina que la seva existència no té sentit.

Arrossegada dins un abisme que per moments se l'empassa sense remei, nits d'alcohol i drogues comencen a sovintejar; cova la idea que així s'obrirà pas i que podrà estripar el vel dels seus problemes. Però la situació no fa més que agreujar-se.

Dessolada, passa per l'experiència d'un ritual xamànic i s'enfronta a les parts fosques que tothom portem dins.

El Pou, és la narració de diversos vincles afectius que s'estableixen entre els personatges; vincles tan poderosos que constitueixen per si mateixos el nucli central de les seves vides, però quan aquests vincles desapareixen en resulta un dolor devastador i un buit impossible d'omplir.


http://www.quellegeixes.cat/llibres/el-pou


http://elfilariadna.blogspot.com.es/2010/10/el-pou-de-jordi-canals.html?m=1


http://www.quellegeixes.cat/franja/ploma





CARTA DE MANEL SUBIRATS DE SETZE VENTS:

Jordi, ja m'he llegit "El pou". Carai noi, cada vegada afines més aquest estil, i és curiós, però diria que, a mesura que escrius i et fas gran, el teu estil es torna més fluid i àgil, més ràpid. Normalment sembla que hauria de ser al revés, oi?, més reflexiu, lent... el teu cas és ben bé al revés, i això demostra que escrius pensant en la gent d'avui. Em sembla molt notable, certament.
Bé, al gra. Ja t'ho vaig dir al bruixot, però t'ho torno a dir ara, em sembla que aquesta és millor que les altres. Resulta molt curiós que hi ha moments - quan fa tot aquell retorn a la infantesa, a Puig-reig, i a una manera de viure que gairebé s'ha perdut, que per moments recorda escenes del piano, molt costumistes i riques en detalls i sensacions organolèptiques- després reprèn el ritme molt és actual i distès. Penso que aquesta estructura que li has donat és molt bona, primer perquè permet fer tot el recorregut vital de la protagonista sense aquesta linealitat que de vegades es fa ferragossa... només tornant als detalls que són necessaris per desenvolupar, posteriorment, l'obra. En aquest sentit, he de dir que per alguns moments vaig témer que t'encallessis en aquesta descripció del passat i en detalls no necessaris (manies d'editor, que tot el dia vigilem), però he de confessar que no és així, i que tot el que s'hi explica és necessari posteriorment per entendre una cosa o altra. 

Àgil també el món emocional de la protagonista, amb aquest ball entre l'ex (en Claudi), el possible (l'Octavi), el penques (René, el camell proxeneta), i finalment el pencaire, que si bé al principi del llibre no sembla que hagi d'acabar emportant-se el gat a l'aigua, veus que cada cop va guanyant més possibilitats fins que estàs desitjant que la noia es deixi de monsergues i tiri cap a ell. Un personatge molt noble, sí senyor.

El pou: ja em vas dir que primer li volies posar un altre títol (els ulls de l'ànima, crec)... molt més bo aquest de el pou, penso... ara bé, potser perquè al principi li volies posar un altre títol, crec que et veus "forçat", en un moment donat, de parlat d'aquest pou metafòric (pàgina 265, en Raül en parla per primer cop). Jo potser seria una mica més subtil, no el descriuria tant... però només és una opinió. Ho dic perquè ja ho tenim al títol, i et passes tota la novel·la dient marededéu en quin POU s'està posant aquesta noia... com se'n sortirà? i potser realment després ja no cal descriure'l tant, perquè el lector ja se n'ha fet una bona idea. Però només és un comentari. També he trobat l'epíleg una miqueta massa llarg, tot i que és reconfortant, després d'arrossegar-se pel fons del pou, veure que la pobra noia se'n surt, i segons com ja va bé esplaiar-s'hi una miqueta.
En definitiva, penso que té molt de suc i és molt actual - tot això dels grups de teràpies amb psicotròpics també està molt bé, se'n fan molts... déu ni do la informació que en tens!. Té de bo el llibre que pot agradar tant a persones de més edat - hi ha una certa crítica de la societat actual i una enyorança d'un temps pretèrit - però també a persones més joves, perquè en el fons relata una situació que és perfectament possible en el nostre món d'avui. Bé, suposo que estàs content del resultat, oi? la meva sincera enhorabona. 
Si penses en publicar-lo ja m'ho diràs... espero que si, m'agradaria. I ara és quan em diràs que el vols pel dia del teu sant, oi? Ai, que haurem de córrer!!! 

En fi, una abraçada i fins ben aviat! 
Manel


***

COMENTARI D'EMILI GIL SOBRE "EL POU":

Hola Jordi, aquí anoto les idees que se m’han acudit en acabar de llegir la teva novel·la. Ho he apuntat ràpid, i tal i com se’m venien al cap, o sigui que no els facis un cas excessiu. Tota la novel·la està molt ben treballada, la trobo molt humana i ben real.
·         Els diversos salts en el temps de la narració de la Maria, la protagonista, estan ben justificats i entenc que els lectors no s’hi perdran.
·         La forma d’explicar els successos és certament molt femenina, amb detalls força específics sobre sentiments i manera de percebre les coses; tot plegat farcit de contradiccions i paradoxes, cosa que fa el text molt humà i molt proper a la realitat quotidiana.
·         Hi observo una paüra obsessiva a la soledat. La Maria és capaç de fer qualsevol cosa per evitar la solitud, ja que la percep com un element negatiu gairebé sempre. És contrària a la dita: mejor sola que mal acompañada, i així es fica en uns merders increïbles.
·         Al llarg de la novel·la es detecta també la terrible por que té la Maria  a l’amor de debò (en aquesta cas al que sent pel Paco, el Pencaire).
·         Predilecció innata per embolicar-se en històries que sap, gairebé des del principi, que no la menaran a cap sendera bona. Potser és el reflexa d’una son consentida que pateixen la majoria d’éssers humans, els quals no semblen voler cap altra cosa que anar de flor en flor, en un samsara infernal i etern que cada vegada els deprimeix i enfonsa més i més. Sovint, a qui evita les relacions socials banals (o rotllos sexuals que no  li aporten res) se’l qualifica de covard. Aquesta és una idea que la protagonista no podria suportar.
·         La Maria busca l’ideal allà on no hi és. El seu interior sap que l’ideal és el seu amor pel Paco, però no ho vol acceptar. Les influències externes la destorben i confonen constantment, però ella també s’autoenganya. Potser, en el fons, té por de destruir l’ideal de debò (el Paco).
·         El segrest de la Virgínia és un cop d’efecte brutal, i descrit amb versemblança.
·         La relació de la Gisela i la Carola és ben bé un retrat realista d’alguns joves enganxats a la droga. Esplèndidament narrat.
·         La Sumpta i l’ayahuasca són el punt d’inflexió a la caiguda lliure de la Maria. M’ha fet gràcia trobar l’ayahuasca al teu escrit, ja que jo també li vaig donar cert protagonisme al conte “La cançó freda” (inclòs al llibre Perfum de tenebres). Ignoro si hauràs vist la pel·lícula La serpiente y el arco iris. Deixant de banda els aspectes comercials del film, hi ha un rerefons autèntic. També existeix un documental on Fernendo Jiménez del Oso i Juan José Benítez tenen una experiència directa amb la cèlebre liana.
·         Trobo genials les descripcions psicològiques que fas dels personatges, així com la manera d’interrelacionar-los. Són molt reals. Els puc tocar.
·         No sé si ho has pensat mai, però seria altament interessant que escriguessis una altra novel·la, o narració més curta, on expliquessis la vida d’en Paco, sobretot centrada en l’època en què és absent la Maria. Saber què pensava ell, com reaccionava en adonar-se que ella l’evitava, què diantre feia el Pencaire durant aquella espera que se li deuria fer eterna. Va tenir ell alguna amant? Va tenir molts dubtes, o veia clar des del principi que la Maria tornaria als seus braços? Es plantejà alguna vegada que el seu amor per la Maria era  un amor impossible, o que mai no es veuria correspost?O senzillament no li donava voltes a la qüestió? Feia res més que treballar i tenir cura dels pares de la noia? Què va fer durant aquell temps?



Camins incerts

L'Adrià confia en el seu projecte i no dubte ni un segon a l'hora d'anar-se'n de Barcelona per obrir un negoci inmobiliari a Calella de Palafrugell.

A partir d'una relació de parella, l'obra planteja el tema de la crisi d'identitat personal dels protagonistes. L'Eva és alemanya i s'ha d'afrontar al passat del seu pare, però li cal només un viatge a la Costa Brava per captivar l'Adrià.

Quan tot sembla planer, el destí els depara un seguit de fets punyents que canvien, bruscament, el curs de les seves vides.

Malgrat la complicitat amb la gent del poble, els protagonistes amaguen aquell boci de vida inclement que no volen compartir amb ningú.

Vora mar, l'Adrià, a l'hora del sol post, ajagut a la sorra o recolzat en les barques, fixa la mirada a l'horitzó mentre el mar en calma acreix la seva esplendor.

Un molt bon amic, el Joan, torna a irrompre en la vida de l'Adrià, com un resquitx d'esperança després d'un llarg viatge d'estudis.

Un bon dia l'Adrià, descoratjat, enfila l'autovia i torna a Barcelona. Deixa enrere la badia de Calella i tot el reguitzell de sensacions passades. Ara només vol pensar en retrobar el Joan i començar de nou.

Camins incerts, és una història que parla de l'amor i de la memòria que dona sentit a una vida intensa.




PRESENTACIÓ DE CAMINS INCERTS A LA LLIBRERIA LA IMPOSSIBLE AMB TÉMEMOS EDICIONS

Tota narració pot contenir accions fruit de la imaginació, introduint-t’hi  elements o circumstancies viscudes per l’autor. Doncs, així és,  pel que respecta a mi. “Camins incerts”, no n’és l’excepció.  Aquesta vegada, he estat molt proper a fets reals,  i en faig un repàs cru i sincer, amb un respecte extremat.  
El títol diu molt del tema que tracta el text. Els camins d’aquesta història passen entre Barcelona i Calella de Palafrugell i el relat va retratant aspectes de la Catalunya dels anys 70,
“Camins incerts” és la història d’una vida dura i penosa que parla de les relacions afectives i de la solitud de l’ésser humà davant dels moments crucials de la vida: l’amor i de la mort.
Un seguit de capítols narren l’arribada a Calella del protagonista . L’Adrià és coneixedor  que   s’acaba la prosperitat de la industria pesquera en la zona i preveu que es un bon moment per a fer negoci amb el turisme.  Ha deixat records  entranyables a Barcelona,  però a Calella hi veu l’ocasió d’emprendre el camí del seu futur. Coneix a gent , fa amics i s’il·lusiona en la formació d’una família. És el temps que transcorre en el desenvolupament de l’acció.
Per no allargar-ho massa ni desvetllar qüestions , diré, però, que a mesura que avança el relat la novel·la  va obrint noves dimensions  que il·lustren com, l’Adrià, fa  front als interrogants que  l’hi planteja  una sobtada i accidentada  existència.
 La  incertesa del camí que ha de seguir el fa sentir sol, i cerca la companyia del seu entranyable amic  Joan,  que li confessa que és homosexual.  Els dos, s’estimen tant que decideixen compartir pis i vida. La devoció de l’Adrià envers el Joan, és tan gran, que no es deixa sotmetre per la pressió del “que diran”. Ell té molt present que no hi ha tresor més gran que l’amistat i proclama el seu amor a la persona del Joan  sense  cap complex. I en aquest punt, sento deixar-vos  en el dubte sobre per on camina l’autentica disposició emocional de l’Adrià; qüestió important,  perquè participa de manera decisiva en el desenllaç de l’acció.
En aquella època, un homosexual era una víctima condemnada al menyspreu  i a la discriminació social. Les conviccions religioses, la por a l’opinió dels amics i de la família, son aspectes que estan ben presents en la novel·la i que , al principi, havia estat motiu de preocupació pel Joan, que és un amant apassionat.
 El relat s’endinsa també en  la dimensió tràgica de la sida. Tampoc m’estendré en això.
En canvi, si que vull ressaltar una cosa una mica sorprenent. Quan vaig  començar a escriure aquesta història, el Joan, que estava  cridat, merament, a  ser un personatge amb una personalitat prou definida com per acostar-se a la complexitat humana que descriu la novel·la, es va anar  apoderant, de mica en mica, de cada pàgina.  
L’escriptura em volava al descriure’l .  La seva aparent senzillesa, la  lúcida reflexió  que té de les coses i la capacitat de relacionar-se amb l’entorn , fa que tothom se l’estimi i acabi sent el centre de la narració.

Per acabar us voldria  dir una cosa, encara que sembli una cursileria:  escriure “Camins incerts”, m’ha fet sentir bé com a persona.


http://elfilariadna.blogspot.com.es/2013/12/camins-incerts-de-jordi-canals.html?spref=fb




La Foscor dels somiadors

Ambientada a l'any 1936, època de l’ascens del moviment anarcosindicalista, del pistolerisme i de les repressions, La foscor dels somiadors no parla exclusivament de la guerra, fa una reflexió sobre solidaritat i violència en una narració descriptiva i dialogada des de la visió dels diferents comportaments ideològics dels seus personatges. 

La novel·la és una recreació de les sensacions d’una generació que, atrapada en la foscor, lluita per trobar el camí de la maduresa i reconduir l’amor sota l’amenaça de la guerra.


PRESENTACIÓ DE "LA FOSCOR DELS SOMIADORS" A LA LLIBRERIA LA IMPOSSIBLE AMB TÉMENOS EDICIONS.


                                





PREGUNTES AL VOLTANT D'UNA ENTREVISTA
Autor entrevistat: Jordi Canals

Des de quan has sentit l’afició d’escriure?
Des de ben jove.

Quins temes tractes?
Novel·la realista basada en aspectes de la vida quotidiana. Parteixo d’un món real  i concret i a partir d’aquí elaboro el meu propi món de ficció.

Quants llibres has publicat?
Dos. Estic pensant en publicar-ne tres més que tinc escrits.

Actualment n’estàs escrivint algun i, en cas afirmatiu, de què tracta?
Tinc alguns esborranys embastats sobre una saga que venç tota mena d’obstacles durant quatre segles en un poblet del Penedès per acabar fent arrels a la ciutat de Barcelona.

Què et motiva a escriure?
És una mescla de satisfacció personal  i d’un estímul per assolir reptes.

En què t’inspires?
En histories reals  que es converteixen en narracions fictícies, intentant cercar el món interior dels personatges, sigui a traves del pòsit que deixen les discussions i xerrades o de la visualització de circumstancies que apareixen,  espontàniament, en l’entorn ( anant pel carrer, al restaurant, en una reunió...)

Saps si ets llegit? Quina opinió creus que tenen els teus lectors de la teva obra?
Fins ara, soc poc llegit, només en l’àmbit familiar i amics. Penso que l’opinió varia en funció de la sensibilitat del lector. Pel que tinc entès, la majoria, posa en relleu la descripció dels personatges i la disciplina i correcció en l’escriptura. 

Consideres positiu fer “presentacions de llibres”? N’has fet alguna? Quina conclusió en pots obtenir...
Si, crec que és positiu. No n’he fet mai cap. Penso que és evident l’ajuda que pot suposar per l’autor el contacte personal amb els  lectors. M’agradaria passar per aquesta experiència tot i que m’afiguro que es una responsabilitat força important.

Quina opinió et mereix el sector editorial?
Dit pel broc gros: El sector editorial,  per damunt de tot, va més a la caça de  la seva rendibilitat que no pas de les essències lingüístiques. En aquestes circumstancies, als autors poc coneguts, se’ns fa molt difícil publicar.

Sent autor/a que escriu en català, com veus el panorama de la llengua?
Malament!  Només cal fer un cop d’ull a les inscripcions al Premi Nadal o  Planeta vs. Premi Ramon Llull o concursos literaris de comarques. En el panorama de la llengua catalana li manquen els estímuls necessaris.

I el panorama polític en vers la cultura en general?
Enfront de l’entusiasme dels autors poc coneguts que mouen cel i terra perquè se’ls faci cas, es troba la feblesa del nostre futur literari per la manca d’interès de les nostres institucions. 

Quins autors actuals et semblen més interessants i per què?
Se’m fa difícil fer una tria:
Isabel Clara Simó, per la seva narració d’un món creïble i per la diversitat de la seva obra.
Jaume Cabré i Joan Agut, per la fusió que fan de les qüestions històriques  i reals amb el món imaginari i per la presentació detallada i minuciosa dels personatges que desenvolupen el pas del temps.
Albert Sánchez Piñol, per la seva capacitat en la creació d’un univers fantàstic entre la veritat i la mentida, la crueltat i la tendresa.
Robert Saladrigas, per l’anàlisi interior de personatges complexes i profunds amb tota la crua però real expressió del seu sentiment.
Gemma Lienas, compromesa amb histories que lliguen sempre amb la problemàtica del món actual.
I més......
Darrerament també m’he deixat temptar per autors estrangers precedits de reputació i prestigi: Anna Gavalda, Stieg Larsson, Joseph Roth. Compton-Burnet, Amélie Nothom, Tom Spanbauer i d’altres. Cap d’ells m’ha decebut.

M’interessa molt la poesia (Joan Vinyoli, S. Espriu, Carles Riba, Jaime Gil de Biedma, Ángel González i tants d’altres catalans i castellans). Dels estrangers Rainer Maria Rilke.

Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món
(Joan Vinyoli “Les hores retrobades”)