Un piano a la sorra

Un adolescent que viu al barri barceloní de Sant Andreu és tan mal estudiant que els seus pares decideixen que es posi a treballlar; en aquesta nova fase de la vida formalitza relacions amb la seva nòvia.

Un piano a la sorra és el relat d'una vida curulla d'inquietuds. El més important per l'Albert són les persones que l'envolten i l'afecte i les sensacions que pot bescanviar.

La història passa en els anys de la dictadura franquista, a l'ombra del paternalisme empresarial i dels negocis fàcils.

El tarannà dels personatges amb una convivència amable i sincera, també irònica i a vegades dolorosa, ajuden a impulsar la identitat del protagonista que pugna per sortir-se'n entre el tumult de l'astúcia social.

"Tot em quedà d’aquella nit, des de l’impulsiu rosec d’un sentiment fascinant i profund que em clavava al cor les dents de la seducció, fins la dolça i senzilla mirada que donava serenor a la meva vida. Deu! Estimava la Laura i l’estimaria sempre.”

 (Pàgina 114)



Cucadellum.com

Història d'un incansable seductor que té com a rerafons la quotidianitat barcelonina, les estades vora mar i una infinitat d'aventures amoroses. Malgrat tot, la seva dona ha suportat durant molt de temps aquesta situació.

A Cucadellum.com, s'explica una successió de fets impregnats de passions i d'intuicions que, sovint, brillen amb la llum de l'aventurer, però que estan reblerts de desitjos frustrats i de crueltats.

Els personatges desencadenen tota una sèrie de ressorts per a defensar-se dels atacs corrosius que ells mateixos provoquen davant de l'amor, del desamor i de les pors.

És un vesper ple d'erotisme, a estones fresc i deshinibit, que projecta, però, ombres intenses i colpidores en l'existència del protagonista.

 

"El que acaba de passar, no és el que ell s'havia imaginat. Potser és aquest el problema del Marc. No pot planificar una passió com si fos un projecte financer."

(pàgina 67)

"Fa un dia clar i la línia de l’horitzó es fon en la immensitat de la mar blava.
A penes hi ha ningú a la platja...." 

(pàgina 69)

L'herència del bruixot

El Gerard va néixer al barri de la Barceloneta i mai no oblida els dies que vogava al costat del pare amb el cove del peix als peus.

A través de la reconstrucció de la vida del protagonista, en aquesta història, es passa revista a una galeria de personatges i de fets que venen a ser una mena de trencaclosques.

En una nit eixelebrada el Gerard s'enamora perdudament de l'Aurora, una noia que parla de manera dolça i encomanadissa. Quina casualitat! viuen al mateix barri.

El protagonista és casat però se sent sol i no para a casa només que per anar a dormir; busca la distracció divertint-se amb els companys de la feina. Les nits son una ampla ferida estesa sota la penombra de sales i bars, bebent whiskys i sentint música.

Fa escapades d'amagat amb l'Aurora, fins que tot plegat provoca greus problemes en el seu matrimoni. La dona, la Joana, es passa moltes hores prostrada al llit.

El pas de l'home normal i treballador a l'individu que és capaç de trencar amb la família, es fa per un camí d'anecdotes grotesques i de reflexions arriscades.

El protagonista busca ajuda en el consells d'un envellit mèdium. Podran els esperits conèixer les seves cogitacions més intimes?

Mentre l'Aurora preocupada per l'home que s'estima, sent la necessitat d'actuar en el terreny de la política.

Quan menys s'ho esperen salta la sorpresa.

Al cap i a la fi, tot son fantasies i silencis i una profunda olor a terra i eternitat.

“Abans que pogués continuar el Gerard, el vell mèdium el va interrompre amb la veu presa i esmussada:
─ Mai no facis preguntes d’aquesta mena si no em mires a la cara
─ contestà fidel al seu pensament....”

(pàgina 276)

 

Presentació de L'herència del bruixot a la Llibreria Excellence, amb l'Editorial Setze Vents.

L’herència del bruixot és la relació fantasiosa, apassionada i absorbent entre dues persones.

Sobretot però, el tema principal de L’herència del bruixot és la rebel·lia de l’esser humà contra el seu aïllament interior i la necessitat que sent d’una expressió personal.

En una societat desconcertant com la nostra, els principis personals son, en ocasions, quimèrics i fantàstics. Tot esser humà s’ha d’expressar a la seva manera, però sovint una societat curta de vista ens nega la possibilitat d’expressió. Algunes persones son herois per naturalesa. D’aquests n’hi ha que només pensen en ells, tot y que es manifesten al límit de les seves possibilitats no consideren l’esforç ni en el benefici dels altres.

Aquests son temes que es posen d’evidència, de manera manifesta en L’herència del bruixot. El seu transfons és deixa sentir a traves dels personatges i de les situacions.

Tot i que dependrà de la perspicàcia del lector, en alguns passatges de la novel·la, les idees subjacents queden amagades molt per sota de la superfície de l’escena i, en canvi en altres casos, aquestes idees és mostren amb cert èmfasi.

L’esbós general de L’herència del bruixot es pot expressar de manera molt senzilla dient que en aquesta historia es passa revista a set persones aïllades, solitàries, en busca de la expressió i el desig de integrar-se espiritualment en quelcom més gran que ells. Un d’aquests personatges es el Gerard, una persona espavilada que coneix molt bé el seu treball. Al seu entorn gira tota la novel·la.A causa d’aquesta soledat les altres sis persones veuen en el Gerard certa superioritat mística i en cert sentit el converteixen en el seu ideal. Però a causa del seus problemes personals la relació del Gerard amb el món exterior es imprecisa i vague. En canvi, els seus amics poden atribuir-li totes les qualitats que els agradaria que tingués. 

Cadascun d’aquests personatges crea la seva manera d’entendre el Gerard a partir dels seus propis desitjos. Amb el seu tarannà captivador els amics el fan depositari de les seves idees i sentiments més personals. 

La relació dels altres amb el Gerard te un paral·lelisme quasi exacte en la del Gerard amb el mèdium Senyor Rubí. El Gerard es l’única persona en condicions d’atribuir al Senyor Rubí dignitat i una certa prudència. L’estimació i respe

cte del Gerard pel Senyor Rubí discorre des de les primeres pàgines fins les últimes de la novel·la. No hi ha cap aspecte del Gerard que quedi al marge d’aquesta estima, de manera que quan les circumstancies els separen la vida del Gerard trontolla (d’aquí el títol de la novel·la).

D’altra banda, les demés persones que es consideren amics del Gerard quasi no saben res del Senyor Rubí. La ironia d’aquesta situació es fa més aparent de manera lenta i continua a mesura que la historia progressa. 

Per entendre les raons de aquesta situació es fa necessari conèixer amb cert detall als personatges principals. 

Cap dels seus trets personals es descriuen de manera detallada. Estan implícits en una escena rere l’altre i únicament al final, quan es considera la suma d’implicacions, s’entén als personatges en els seus aspectes més profunds. 

Jordi Canals

 El pou

La gran ciutat no és com ella havia imaginat de menuda. Que lluny queda aquell matí en què, a trenc d'alba, saltà del llit sense fer fressa, prengué la maleta i fugí de casa els pares!

Amors i desamors la deixen desvalguda, desengany rere desengany arriba a no saber ni per què viu, i s'imagina que la seva existència no té sentit.

Arrossegada dins un abisme que per moments se l'empassa sense remei, nits d'alcohol i drogues comencen a sovintejar; cova la idea que així s'obrirà pas i que podrà estripar el vel dels seus problemes. Però la situació no fa més que agreujar-se.

Dessolada, passa per l'experiència d'un ritual xamànic i s'enfronta a les parts fosques que tothom portem dins.

El Pou, és la narració de diversos vincles afectius que s'estableixen entre els personatges; vincles tan poderosos que constitueixen per si mateixos el nucli central de les seves vides, però quan aquests vincles desapareixen en resulta un dolor devastador i un buit impossible d'omplir.

L’autor recorre a escenaris del Berguedà:

“El mas s’erigia a la riba de la riera de Merlès. No hi arribava l’electricitat i l’aigua s’havia de treure d’un pou poc profund amb l’ajuda de la corriola i una galleda. m’agradava tibar la corda per pouar l’aigua reclinada al brocal que era al costat d’una figuera grandiosa que rebotava amb força per les arrels que corrien a flor de terra i que s’endinsaven a l’interior del pou.”

(Pàgina 22)





“Camp a través, érem a uns quatre quilòmetres de Puig Reig, però els primers mesos vaig tenir la impressió que ens n’ havíem anat més lluny, pot ser perquè la muda de casa va desencadenar un
contrast molt important i diferent en la manera d’endurar els dies.”

(Pàgina 23)

CARTA DE MANEL SUBIRATS DE SETZEVENTS

Jordi, ja m'he llegit "El pou". Carai noi, cada vegada afines més aquest estil, i és curiós, però diria que, a mesura que escrius i et fas gran, el teu estil es torna més fluid i àgil, més ràpid. Normalment sembla que hauria de ser al revés, oi?, més reflexiu, lent... el teu cas és ben bé al revés, i això demostra que escrius pensant en la gent d'avui. Em sembla molt notable, certament.

Bé, al gra. Ja t'ho vaig dir al bruixot, però t'ho torno a dir ara, em sembla que aquesta és millor que les altres. Resulta molt curiós que hi ha moments ─quan fa tot aquell retorn a la infantesa, a Puig-reig, i a una manera de viure que gairebé s'ha perdut, que per moments recorda escenes del piano, molt costumistes i riques en detalls i sensacions organolèptiques─ després reprèn el ritme i és actual i distès. Penso que aquesta estructura que li has donat és molt bona, primer perquè permet fer tot el recorregut vital de la protagonista sense aquesta linealitat que de vegades es fa ferragossa... només tornant als detalls que són necessaris per desenvolupar, posteriorment, l'obra. En aquest sentit, he de dir que per alguns moments vaig témer que t'encallessis en aquesta descripció del passat i en detalls no necessaris (manies d'editor, que tot el dia vigilem), però he de confessar que no és així, i que tot el que s'hi explica és necessari posteriorment per entendre una cosa o altra.

Àgil també el món emocional de la protagonista, amb aquest ball entre l'ex (en Claudi), el possible (l'Octavi), el penques (René, el camell proxeneta), i finalment el Pencaire, que si bé al principi del llibre no sembla que hagi d'acabar emportant-se el gat a l'aigua, veus que cada cop va guanyant més possibilitats fins que estàs desitjant que la noia es deixi de galimaties i tiri cap a ell. Un personatge molt noble, sí senyor.

El pou: ja em vas dir que primer li volies posar un altre títol (els ulls de l'ànima, crec)... molt més bo aquest de El pou, penso... ara bé, potser perquè al principi li volies posar un altre títol, crec que et veus "forçat", en un moment donat, de parlat d'aquest pou metafòric (pàgina 265, en Raül en parla per primer cop).

En definitiva, penso que té molt de suc i és molt actual, tot això dels grups de teràpies amb psicotròpics també està molt bé, se'n fan molts... Déu ni do la informació que en tens!. Té de bo el llibre que pot agradar tant a persones de més edat ─hi ha una certa crítica de la societat actual i una enyorança d'un temps pretèrit ─però també a persones més joves, perquè en el fons relata una situació que és perfectament possible en el nostre món d'avui. Bé, suposo que estàs content del resultat, oi? la meva sincera enhorabona.

Si penses en publicar-lo ja m'ho diràs... espero que si, m'agradaria. I ara és quan em diràs que el vols pel dia del teu sant, oi? Ai, que haurem de córrer!!!

En fi, una abraçada i fins ben aviat!
Manel

Manel Subirats

Presentació d'Anna Maria Villalonga

"Per a mi és un motiu d’honor i d’emoció confegir avui una ressenya molt especial. La ressenya del llibre d’un amic. Un amic que, malgrat no conèixer-lo personalment (espero fer-ho aviat, però tots sabem que aquest nou món virtual genera estranyes vinculacions), sento molt proper.
No us enganyaré. També representa una responsabilitat, però espero saber distanciar-me suficientment i expressar amb encert tot allò que m’ha suggerit la seva novel·la.
El pou és, sobretot, una reflexió al voltant de l’ésser humà, de les seves misèries i les seves grandeses. Una indagació entorn de les dificultats i dels problemes de la vida. El relat està escrit en primera persona. Per aquest motiu, a l’inici de la lectura, em va sobtar la tria del personatge principal, una dona. L’autor s’ha atrevit amb la narració exhaustiva dels sentiments més pregons d’un personatge femení. Ha sabut deslliurar-se del seu rol masculí i ha afrontat el repte amb un estil extremadament personal.
Les vicissituds de la Maria abracen des de la seva infantesa, però tota l’obra està estructuralment confegida a partir de petites i grans analepsis. “Petites” perquè, en ocasions, el decalatge només es limita a hores o dies. “Grans” perquè també hi ha importants salts temporals cap al passat. Lluny d’esdevenir un entrebanc, aquesta estructura resulta molt engrescadora i atorga a la narració una gran fluïdesa. El lector mai no pot estar segur si el relat tornarà novament enrere i això es converteix en un al·licient força original.
Lògicament, no penso desvetllar res. Tanmateix, sí que us puc dir que l’obra és plena de tendresa, tolerància i sensualitat, malgrat que no evita mostrar alguns dels cantons més foscos de la naturalesa humana. Abans d’acabar de llegir-la, vaig escriure a en Jordi i li vaig preguntar si la part de la infantesa rural de la Maria tenia quelcom d’autobiogràfic. Em va dir que no. Vaig considerar que la resposta representava un valor afegit. Aquests capítols m’han agradat especialment. Són vívids i versemblants i presenten alguns dels personatges, al meu entendre, més profunds i rodons.
He de reconèixer que l’autor ha estat prou hàbil per no enamorar-se del seu personatge, de manera que les actuacions de la Maria no sempre resulten justificades al cent per cent. Hom no acaba de combregar amb tot allò que fa, però no és necessari. Emmirallant-se en el real, Jordi Canals ha creat una heroïna humana i, en conseqüència, plena de contradiccions.
El final, no per previsible, ha deixat d’agradar-me. De fet, m’ha agradat molt. I m’ha reiterat allò que ja sabia del meu amic Jordi. Que és una persona curulla de sensibilitat.
Jordi, et felicito. Moltes gràcies per oferir-me generosament la teva obra.
I a vosaltres, lletraferits, només us puc dir una cosa: endavant amb El pou."

Amb Carles Cervelló, Mercè i Joan del Restaurant Agullers.

COMENTARI D'EMILI GIL SOBRE "EL POU":

Hola Jordi, aquí anoto les idees que se m’han acudit en acabar de llegir la teva novel·la. Ho he apuntat ràpid, i tal i com se’m venien al cap, o sigui que no els facis un cas excessiu. Tota la novel·la està molt ben treballada, la trobo molt humana i ben real.

Els diversos salts en el temps de la narració de la Maria, la protagonista, estan ben justificats i entenc que els lectors no s’hi perdran.

La forma d’explicar els successos és certament molt femenina, amb detalls força específics sobre sentiments i manera de percebre les coses; tot plegat farcit de contradiccions i paradoxes, cosa que fa el text molt humà i molt proper a la realitat quotidiana.

Hi observo una paüra obsessiva a la soledat. La Maria és capaç de fer qualsevol cosa per evitar la solitud, ja que la percep com un element negatiu gairebé sempre. És contrària a la dita: mejor sola que mal acompañada, i així es fica en uns merders increïbles.

Al llarg de la novel·la es detecta també la terrible por que té la Maria a l’amor de debò (en aquesta cas al que sent pel Paco, el Pencaire).

Predilecció innata per embolicar-se en històries que sap, gairebé des del principi, que no la menaran a cap sendera bona. Potser és el reflexa d’una son consentida que pateixen la majoria d’éssers humans, els quals no semblen voler cap altra cosa que anar de flor en flor, en un samsara infernal i etern que cada vegada els deprimeix i enfonsa més i més. Sovint, a qui evita les relacions socials banals (o rotllos sexuals que no li aporten res) se’l qualifica de covard. Aquesta és una idea que la protagonista no podria suportar.

La Maria busca l’ideal allà on no hi és. El seu interior sap que l’ideal és el seu amor pel Paco, però no ho vol acceptar. Les influències externes la destorben i confonen constantment, però ella també s’autoenganya. Potser, en el fons, té por de destruir l’ideal de debò (el Paco).

El segrest de la Virgínia és un cop d’efecte brutal, i descrit amb versemblança.

La relació de la Gisela i la Carola és ben bé un retrat realista d’alguns joves enganxats a la droga. Esplèndidament narrat.

La Sumpta i l’ayahuasca són el punt d’inflexió a la caiguda lliure de la Maria. M’ha fet gràcia trobar l’ayahuasca al teu escrit, ja que jo també li vaig donar cert protagonisme al conte “La cançó freda” (inclòs al llibre Perfum de tenebres). Ignoro si hauràs vist la pel·lícula La serpiente y el arco iris. Deixant de banda els aspectes comercials del film, hi ha un rerefons autèntic. També existeix un documental on Fernendo Jiménez del Oso i Juan José Benítez tenen una experiència directa amb la cèlebre liana.

Trobo genials les descripcions psicològiques que fas dels personatges, així com la manera d’interrelacionar-los. Són molt reals. Els puc tocar.

No sé si ho has pensat mai, però seria altament interessant que escriguessis una altra novel·la, o narració més curta, on expliquessis la vida d’en Paco, sobretot centrada en l’època en què és absent la Maria. Saber què pensava ell, com reaccionava en adonar-se que ella l’evitava, què diantre feia el Pencaire durant aquella espera que se li deuria fer eterna. Va tenir ell alguna amant? Va tenir molts dubtes, o veia clar des del principi que la Maria tornaria als seus braços? Es plantejà alguna vegada que el seu amor per la Maria era un amor impossible, o que mai no es veuria correspost?O senzillament no li donava voltes a la qüestió? Feia res més que treballar i tenir cura dels pares de la noia? Què va fer durant aquell temps?

Anna Maria Villalonga i Emili Gil

Comentari de Shaudin Melgar-Foraster

Abans de res t’he de felicitar. El pou és una senyora novel·la, una novel·la amb cara i ulls o, per fer-ho curt: una molt bona novel·la. I m’imagino que no va estar una novel·la fàcil d’escriure, tant pel que fa a la profunditat aconseguida amb el personatge principal com per l’estructura de la novel·la, amb tots els canvis temporals endavant i endarrere, però que resulten fluids, sense brusquedats de cap mena.

 És una novel·la magnífica, Jordi. Ja ho vaig pensar en llegir-la per primera vegada i ara, després d’una segona lectura, subscric el que vaig pensar. De fet, m’ha agradat més encara quan l’he llegit per segona vegada, i això només em passa amb les novel·les realment bones. Tot està molt bé, molt i molt bé: la història, els personatges, l’ambientació, l’estructura i l’ús de la llengua. Has aconseguit un personatge principal de gran profunditat, com et deia més amunt, i que és viu, proper, de debò. Chapeau, noi! És sens dubte una novel·la de personatge, el centre de tota la història, i te n’has sortit d’allò més bé. També m’han encantat totes les parts que transcorren a la masia; em feia il·lusió i tot imaginar que hi vivia, i em complau que hagis acabat la història amb un final feliç (sempre és agradable i et deixa amb una sensació de pau) —Per cert molt ben trobat el personatge del Pencaire.

Una novel·la excel·lent !!!!!!!!

Una forta abraçada

Shaudin Melgar-Foraster amb Anna Maria Villalonga i Matthew Tree

Camins incerts

L'Adrià confia en el seu projecte i no dubte ni un segon a l'hora d'anar-se'n de Barcelona per obrir un negoci inmobiliari a Calella de Palafrugell.

A partir d'una relació de parella, l'obra planteja el tema de la crisi d'identitat personal dels protagonistes. L'Eva és alemanya i s'ha d'afrontar al passat del seu pare, però li cal només un viatge a la Costa Brava per captivar l'Adrià.

Quan tot sembla planer, el destí els depara un seguit de fets punyents que canvien, bruscament, el curs de les seves vides.

Malgrat la complicitat amb la gent del poble, els protagonistes amaguen aquell boci de vida inclement que no volen compartir amb ningú.

Vora mar, l'Adrià, a l'hora del sol post, ajagut a la sorra o recolzat en les barques, fixa la mirada a l'horitzó mentre el mar en calma acreix la seva esplendor.

Un molt bon amic, el Joan, torna a irrompre en la vida de l'Adrià, com un resquitx d'esperança després d'un llarg viatge d'estudis.

Un bon dia l'Adrià, descoratjat, enfila l'autovia i torna a Barcelona. Deixa enrere la badia de Calella i tot el reguitzell de sensacions passades. Ara només vol pensar en retrobar el Joan i començar de nou.

Camins incerts, és una història que parla de l'amor i de la memòria que dona sentit a una vida intensa.

PRESENTACIÓ DE CAMINS INCERTS A LA LLIBRERIA LA IMPOSSIBLE AMB TÉMEMOS EDICIONS

Tota narració pot contenir accions fruit de la imaginació, introduint-t’hi elements o circumstancies viscudes per l’autor. Doncs, així és, pel que respecta a mi. “Camins incerts”, no n’és l’excepció. Aquesta vegada, he estat molt proper a fets reals, i en faig un repàs cru i sincer, amb un respecte extremat.  



El títol diu molt del tema que tracta el text. Els camins d’aquesta història passen entre Barcelona i Calella de Palafrugell i el relat va retratant aspectes de la Catalunya dels anys 70, 

“Camins incerts” és la història d’una vida dura i penosa que parla de les relacions afectives i de la solitud de l’ésser humà davant dels moments crucials de la vida: l’amor i de la mort.

Un seguit de capítols narren l’arribada a Calella del protagonista. L’Adrià és coneixedor que s’acaba la prosperitat de la industria pesquera en la zona i preveu que es un bon moment per a fer negoci amb el turisme. Ha deixat records entranyables a Barcelona, però a Calella hi veu l’ocasió d’emprendre el camí del seu futur. Coneix a gent , fa amics i s’il·lusiona en la formació d’una família. És el temps que transcorre en el desenvolupament de l’acció.

Per no allargar-ho massa ni desvetllar qüestions , diré, però, que a mesura que avança el relat la novel·la va obrint noves dimensions que il·lustren com, l’Adrià, fa front als interrogants que l’hi planteja una sobtada i accidentada existència.

La incertesa del camí que ha de seguir el fa sentir sol, i cerca la companyia del seu entranyable amic Joan, que li confessa que és homosexual.

 Els dos, s’estimen tant que decideixen compartir pis i vida. La devoció de l’Adrià envers el Joan, és tan gran, que no es deixa sotmetre per la pressió del “que diran”. Ell té molt present que no hi ha tresor més gran que l’amistat i proclama el seu amor a la persona del Joan sense cap complex. I en aquest punt, sento deixar-vos en el dubte sobre per on camina l’autentica disposició emocional de l’Adrià; qüestió important, perquè participa de manera decisiva en el desenllaç de l’acció.

En aquella època, un homosexual era una víctima condemnada al menyspreu i a la discriminació social. Les conviccions religioses, la por a l’opinió dels amics i de la família, son aspectes que estan ben presents en la novel·la i que , al principi, havia estat motiu de preocupació pel Joan, que és un amant apassionat.

El relat s’endinsa també en la dimensió tràgica de la sida. Tampoc m’estendré en això.

En canvi, si que vull ressaltar una cosa una mica sorprenent. Quan vaig començar a escriure aquesta història, el Joan, que estava cridat, merament, a ser un personatge amb una personalitat prou definida com per acostar-se a la complexitat humana que descriu la novel·la, es va anar apoderant, de mica en mica, de cada pàgina.

L’escriptura em volava al descriure’l . La seva aparent senzillesa, la lúcida reflexió que té de les coses i la capacitat de relacionar-se amb l’entorn , fa que tothom se l’estimi i acabi sent el centre de la narració.

Per acabar us voldria dir una cosa, encara que sembli una cursileria: escriure “Camins incerts”, m’ha fet sentir bé com a persona.

Jordi Canals

Presentació d'Anna Maria Villalonga

"Participar avui en la presentació de la darrera novel·la de Jordi Canals representa per a mi un enorme motiu d’il·lusió. La nostra amistat és la demostració vivent del bon ús que hom pot fer d’aquest estrany invent que, de cop i volta, ha passat a dominar les nostres vides. Em refereixo, evidentment, a Internet i les xarxes socials. En Jordi i jo ens vàrem conèixer així, ara ja fa un bon grapat d’anys. Des del primer dia, mai no hem deixat de mantenir el contacte. Hem compartir jornades grises i estones alegres, idees, pensaments, preocupacions, esperances, opinions, paraules, fotografies i poemes. Com sap tothom que el coneix, en Jordi és un home de tracte exquisit, educat i culte, al qual he d’agrair la seva fidelitat a prova de bomba i els seus comentaris a tots els meus blocs, a tots els meus escrits. No exagero si dic que, enmig del món desgavellat en el qual vivim, enmig de l’embolic globalitzat, la penúria i la crisi, de vegades trobes persones que t’il·luminen el camí com un far en la tempesta. En Jordi, per a mi, és una d’aquestes persones. Una veu amable, un brot de comprensió, unes ratlles lúcides i atentes en una pantalla lluent. Algú amb qui sempre, sempre, pots comptar.

En enfrontar-me a la lectura de Camins incerts, he descobert que potser el conegut psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung no anava tan errat en les seva teoria sobre las coincidències. Per a ell, les “coincidències” no estan governades tan sols per l’atzar, que faria que la seva probabilitat de succeir fos tan poca que podrien considerar-se estadísticament significatives, sinó que responen a una dinàmica més profunda. Broten d’una font comuna, relacionada amb la sincronicitat en el temps i amb l’inconscient col·lectiu. Poca broma.

I ara us esteu preguntant, en el vostre interior, i no m’enganyeu... Per què ens turmenta aquesta dona, en plena presentació del llibre, amb unes anacròniques i estranyes referències a un metge del cervell bastant passat de moda? Doncs és molt fàcil. Perquè quasi la totalitat dels escenaris en què té lloc la novel·la són també escenaris de la meva vida. Perquè mai no havia llegit un llibre on pogués resseguir amb una fidelitat més detallada el món referencial que conec. Perquè mai no m’havia trobat, en la lectura d’un llibre, amb tantes coincidències juntes. 

“Una prominent casa sobre les roques separava la platja d’en Calau de la Platgeta, un racó petit però bell i acollidor. Just davant d’aquest indret el Garrido va construir-hi uns apartaments molt ben acabats amb materials de gran qualitat que s’integraven perfectament en el conjunt de les cases dels pescadors que vivien a primera línia.”

(pàgina 109)




Els indrets i pobles de l’Empordà (Palafrugell, Calella, Monells, Corçà, Begur, Tamariu, Llafranc) són pobles que jo transito, on jo visc a temporades. Conec perfectament el restaurant del bacallà (L’Hort del Rector de Monells), les platges, els camins, el Far de Sant Sebastià. Són el meu paisatge, són meus. Però també és meu el lloc on em vaig criar: el barri de La Torrassa, a l’Hospitalet, a la vora del metro de Santa Eulàlia. El mateix barri del protagonista de la ficció d’en Jordi. Com us podeu imaginar, amb tot aquest bagatge comú (i molt més que no enumero per no cansar-vos), havia de viure la lectura de la novel·la d’una manera molt especial. 

Camins incerts és un text amb una clara dualitat. D’una banda, es tracta d’una història humana i intimista, de clara trama iniciàtica i de tons costumistes, que recrea el despertar a la vida dels tres personatges principals. La vida, sí. Aquella circumstància indefugible que primer et somriu per després mostrar-te, sense pietat ni previ avís, de què va, en realitat, la història. Evidentment, no revelaré res de l’argument, que haureu de llegir, però l’obra, pel que fa a aquest pla narratiu, és una novel·la de personatges, de gran intensitat psicològica, que recull unes vivències personals molt ben dibuixades.

D’una altra banda, en el seu segon pla narratiu, Camins incerts esdevé directament una crònica. Una crònica social, històrica, cultural, política, ideològica. Jordi Canals fa un recorregut per gran part del temps de la seva pròpia vida i, en aquest sentit, la veu del narrador es transforma. Ja no és la d’un omniscient que ens relata uns fets en tercera persona i des de l’exterior, sinó la d’un narrador intern, absolutament implicat. Es tracta de la veu del mateix Jordi, que remembra tot allò que va conèixer, tot allò que va presenciar amb els propis ulls. Camins incerts esdevé el reflex de la manera de viure, per bé i per mal, en una Catalunya que ja no existeix. Podem dir-ho d’una altra manera. Podem dir que la novel·la adopta el rol d’un document. Camins incerts és un gran document on l’autor fa memòria i aboca sense embuts, sense pudor, però també sense falsa nostàlgia, els clarobscurs i les contradiccions de la societat on vivim. Els protagonistes adquireixen, per aquest motiu, una funció instrumental. Deixen de ser importants com a protagonistes d’una història de ficció més o menys colpidora i, tal vegada sense que l’autor en sigui de tot conscient, es converteixen en arquetipus. Arquetipus que ens mostren com es vivia en el passat l’homosexualitat, l’estigma social, la sida, la recerca de la pròpia identitat a tots els nivells, la promiscuïtat sexual, les relacions familiars i professionals. Tota i cada una de les circumstàncies que afecten els personatges serveixen per il·lustrar-nos sobre la societat del moment. Tot plegat amarat de detalls, de dates, de fets històrics, d’anàlisis ideològiques, de referències artístiques i culturals. Fins i tot amb l’aparició estel·lar d’una figura tan important de la nostra cultura com és Josep Pla.

“A la sortida de Palafrugell van enfilar la recta carretera que conduïa a Llofriu. Feia un matí típic d’hivern. El vent humit s’encastava al vidres del cotxe. El cel semblava que estigués cobert de cendra i la pàl·lida claror del dia emboscava el verd macilent de l’arbreda, amansint l’esplendor del paisatge empordanès.

De mantinent van arribar al límit del mas. Allí dempeus estava esperant l’escriptor amb la seva inseparable boina i la gavardina ben cordada amb el coll aixecat.”

(pàgina 201)

La novel·la comença sense que Jordi Canals ens digui en quin any ens trobem. Només ho intuïm, però no n’estem segurs. Al cap de poc, però, es desvetlla el misteri. És el dia que l’home trepitja la lluna. Fins i tot aquí he de reconèixer una coincidència personal, perquè aquell dia, tot i que jo era una nena, va marcar un punt d’inflexió en la meva manera de veure el món. 

Camins incerts. Un llibre de relacions humanes, de sofriment, d’amor, de records del passat, de mort. Però, per damunt de tot, un cant enorme i sense escletxes a un dels sentiments que més ens honoren com a espècie: l’amistat. L’amistat entre tots els personatges, però sobretot entre l’Adrià i en Joan. Una amistat que sobrepassa tots els tabús i totes les fronteres. Com ha de ser. 

Enhorabona, Jordi. I gràcies a tots."

 Amb l'Anna Villalonga a la Setmana del Llibre Català

PRESENTACIÓ DE CAMINS INCERTS
PER EMILI GIL




La incertesa d’en Jordi Canals es presentà un 13 de juny de 2013 a casa meva en forma de dues novel·les, El pou, i L’herència del bruixot. La primera que vaig llegir, El pou, fou per a mi el descobriment de la riquesa lingüística de l’autor. En ella vaig adonar-me del treball continuat d’en Jordi per explicar amb senzillesa les relacions humanes que, força sovint, no són gens senzilles. En aquest aspecte de minuciositat, d’esforçar-se a dir ben bé allò que vol dir i no cap altra cosa, m’evocà la tenacitat d’en Guy de Maupassant. La segona novel·la que devoraren els meus ulls, L’herència del bruixot, em mostrà l’empatia de l’autor pels carrers de la Barcelona antiga i canalla, així com per anar a prendre un caferet, un got de vi, o el que calgui, amb els amics i fer petar la xerrada. Conversacions una mica a l’estil Henry Miller, d’aquelles en les quals es parla de tot i de no res, i durant les quals la misèria quotidiana es converteix en art. Guspires de la pensa. 

En breu, la literatura d’en Jordi Canals aparegué en la meva vida en un temps ple d’incerteses. Feia un grapat de mesos que havia perdut la feina i poques setmanes que havia tornat de la Ligúria i el Piemont. Estava capficat en la redacció d’uns textos sobre Gènova, Torí i Triêua quan aparegueren, inesperadament, els personatges d’en Jordi. D’algun em vaig fer amic, amb d’altres anàrem al cim del Puigmal a contemplar la lluna. Per això quan en Jordi em va dir que aviat trauria un altre llibre em vaig emocionar, Que bé!!! El problema, però, és que no trobava editor, ai las! La incertesa dels camins inexorables de la vida em portà a comentar la situació a la Júlia Badal, que ens facilità el contacte amb Témenos edicions. A partir d’ací tot ha anat molt ràpid i, ara mateix, tenim aquest bonic volum a les mans. Quin goig! 

A Camins incerts ens trobem, un

cop més, amb la incertesa de les relacions humanes, descrites amb un realisme aclaparador i punyent. L’agilitat d’en Jordi per mostrar-nos el món interior i la sensibilitat de cadascun dels personatges és ben admirable.

Les reaccions davant de les circumstancies diverses a les quals s’enfronten exhalen honestedat. El sentit comú, el seny, predomina abastament en tot el text, però també hi apareixen algunes pinzellades de rauxa imprescindibles, crec, per a tota bona narració, i encara més si part d’ella és situada a l’Empordà, com és el cas. El vent torna boig, és un fenomen genial!

Al meu parer en Jordi posseeix una sensibilitat excel·lent a l’hora d’escriure, (no sé si dir-ne femenina perquè algunes de les presents és probable que s’enfadés), però si tendra i encertada, no pas “ensucrada sense sentit”. És, per tant, inevitable percebre que els problemes quotidians són sobre la taula. Els entrebancs diaris se succeeixen, doncs, a la novel·la com ho fan a la vida. No hi ha cap mena de pietat.

D’altra banda, quan explica escenes o situacions critiques ho fa amb fermesa i no evita cap detall, cosa que li atorga una gran versemblança i transmet als lectors amb una gran eficàcia. No m’avergonyeix confessar que he plorat llegint alguns paràgrafs. Els mots d’en Jordi destil·len amb molta força la cruesa de la vida; enfronten els lectors a una de les grans evidencies i, al mateix temps, una de les grans pors de l’existència: la solitud.

Tota la narració és intensa, vívida, l’estil dinàmic ens mena per senders sempre directes al fil de la trama. I, enmig d’aquest embull admirable de coneixements humans i relacions interpersonals, per a mi hi ha tres moments clau, tres instats que superen l’excel·lència narrativa en els quals la potencia de les paraules aconsegueix que els personatges saltin, literalment, de les pàgines. Son uns espais de temps duríssims, colpidors, que suen autenticitat a borbollons. Si no revelo públicament quins són aquests tres moments és per incitar els lectors a trobar-los. Son aquí dins. No hi ha res comparable a l’experiència pròpia.

Altrament, els amants de la mar i més concretament de la Costa Brava gaudiran en reconèixer indrets familiars. En Jordi retrata amb encert alguns dels seus racons. Ho fa en un època en què hi hagueren molts canvis, en què el turisme en massa es volcà a les platges de l’Empordà. El sol, la salabror, les empreses immobiliàries, els restaurants i els hotels també són protagonistes a la novel·la. Fins i tot en Josep Pla hi té uns moments reservats.

 Així, doncs, Camins incerts és una amalgama de vivències humanes situades en un context històric i uns indrets preciosos que esdevé, tot plegat, un aiguabarreig creat amb estima per part de l’autor, fruit d’un treball meticulós i precís. Hi ha esmerçades moltes i moltes hores de feina, en aquest llibre, i es nota.

Per finalitzar, esmento la tasca que, als Països Catalans, duen a terme editorials petites com ara Témenos edicions , sense les quals no tindríem la possibilitat de gaudir t’histories com ara la d’en Jordi Canals que, en aquesta ocasió, ens convida, amb la seva bonhomia habitual, a enfilar uns camins incerts que van a parar a un final sorprenent.  

Diada de Sant Jordi

Comentant Camins incerts amb l'editor Carles Cervelló

La Foscor dels somiadors

Ambientada a l'any 1936, època de l’ascens del moviment anarcosindicalista, del pistolerisme i de les repressions, La foscor dels somiadors no parla exclusivament de la guerra, fa una reflexió sobre solidaritat i violència en una narració descriptiva i dialogada des de la visió dels diferents comportaments ideològics dels seus personatges. 

“En Pujol va morir al front de Belchite, a l'estiu del 37. El meu germà Josep va ser dels pocs del Terç del "La nostra" que va aconseguir sortir il·lès de la contesa a Codo. A baioneta calada, quan estaven envoltats per l'enemic, sense parc i amb mitja dotzena de requetés, va poder obrir-se pas fins a Belchite durant la nit. A Codo hi havia un destacament de 180 requetés i 40 falangistes; només en van sobreviure 59, entre ferits, presoners i els que van aconseguir arribar a Belchite.”

(pàgina 345)


La novel·la és una recreació de les sensacions d’una generació que, atrapada en la foscor, lluita per trobar el camí de la maduresa i reconduir l’amor sota l’amenaça de la guerra.

I les campanes toquen: Sanctus, Sanctus…

I Girona poruga : Sanctus, Sanctus…

I Girona mesquina : Sanctus, Sanctus…

I Girona sencera: Sanctus, Sanctus...

I l’alcalde i el bisbe, militars, falangistes,

savis locals i capellans prostàtics,

arxivers i cronistes, els senyors, les senyores,

mantellines, medalles, banderes i estendards,

coregen la lloança, criden sense parar:

Sant, Sant, Sant, Senyor Déu dels Exèrcits !

(El sol ja escalfa tendrament la postguerra.)

NARCÍS COMADIRA 

La visita del jerarca, del llibre Àlbum de família.

(pàgina 343)

Comentari de Jordi Canals en la Presentació de La foscor dels somiadors a la llibreria La Impossible.

És ben fàcil trobar el missatge a La foscor dels somiadors: SOMIAR: tenir un somni, desitjar la felicitat, la llibertat, viure en pau , això és el que volen els personatges d’aquest relat: complir un somni, costi el que costi.

La historia inicia el seu viatge en un barri de Barcelona i camina a través de situacions que potser a alguns us seran properes. Qui no ha tingut familiars o amics que els tocà viure el llarg procés de violència, física, econòmica, política i cultural de la guerra civil espanyola. Qui no ha escoltat allò que diuen els qui hi donaven suport o els qui eren denunciats, i en general els qui manifestaven la seva oposició al regim i els que constituïen o podien constituir un perill pel moviment sortit del Alzamiento Nacional.

Viu com si haguessis de morir i aprèn com si haguessis de viure per sempre. Va dir Gandhi. A la història de La foscor dels somiadors hi ha un personatge (un avi) que llença aquest missatge i es vol fer escoltar, amb la força que li dona l’edat i l’experiència.

Les dificultats del pas per la frontera entre França i Catalunya, a l’inici de la contesa, per gent intrèpida amb el ideals a la motxilla, coincideix amb escenes que, paral·lelament, transcorren en altres llocs de la península i que La foscor dels somiadors recull amb totes les complicacions familiars i sentimentals que això significa.

Perquè no tot és guerra en la novel·la. Amb La foscor dels somiadors els autors penetren d’una manera tan encoratjadora com sincera en els racons més íntims dels personatges. Ara he fet, només, un flaix dels esdeveniments que traspua la història sovint partint d’un fons real.

Tanmateix. el capítol de les colpidores narracions en la zona de l’Aragó, tenyeix de dol les pàgines d’aquesta història mentre a Salamanca es celebra una trobada transcendental on es revelen aspectes importants del Alzamiento que mai s’han explicat prou clar.

Es viu l’angoixa de veure morir a companys que lluiten pels seus ideals i d’altres que cauen presoners i que son assassinats sense judici previ de l’un i l’altre bàndol; i això s’admet.

El fracàs de la revolta, la formació de comandaments, l’ajusticiament d’assassins que van massacrar a tants joves, són algunes de les confessions que turmenten la ment imparcial del protagonista i narrador que observa consternat i amb molts dubtes el dramàtic escenari que l’envolta. S’hi troba atrapat, i llavors sorgeixen les emocions, el sentit de la vida i de la història. La curiositat li ha ensenyat que sempre s’aprèn i tira pel dret.

A la fi, però, tot fa un gir inesperat.

Amb Martí Roca i la seva dona Blanca l'any 2008 a Sant Andreu

Voldria dir per acabar. Que reprendre el contacte amb en Martí Roca ha estat conrear de nou les bones disposicions de la nostra amistat, escrivint a quatre mans una experiència inoblidable. Mai se sap quin serà el sentiment del lector davant de la novel·la. Tots som diferents i el tema que tracta La foscor dels somiadors és fràgil i sensible. Confio, però, que us trobareu davant d’un relat amè que us permetrà copsar amb claredat el propòsit ferm d’imparcialitat en les intencions narratives dels autors.

Moltes gràcies!!

Amb Xavier Graset i Forasté

Text de la novel·la La foscor dels somiadors, de Jordi Canals i Martí Roca, llegit per Emili Gil durant l’acte de presentació a la llibreria “La Impossible”, dimarts 17 d’octubre de 2017.

És un goig que en Jordi Canals em deixi dir quatre paraules a l’acte de presentació de la novel·la La foscor dels somniadors. Aquest és un llibre que, des del primer moment, més que llegit l’he sentit i escoltat, diguem-ne, a la vora d’una llar de foc. Us diré el perquè, d’aquesta sensació: és un text que fa l’efecte de fluir directament de les boques dels seus autors, oralment, gestualment, auditivament. És, al meu parer, literatura oral plasmada en fulls.

La literatura d’en Jordi Canals és rica d’expressions, formes, llenguatge i pren una forma pròpia del seu creador, una manera d’expressar-se característica, allò que els entesos denominen «la veu», i és aquí on detecto la «diferència» més notable en relació als seus altres llibres, perquè aquest manuscrit ha estat escrit a quatre mans, i no només per les dues d’en Jordi Canals, sinó que s’hi barregen les d’en Martín Roca. La mescla de veus crea una altra veu, com és lògic. Això no obstant, la veu «nova» és familiar i s’integra sense esculls a la narració.

Pel que fa al tema tractat, és també molt familiar, ja que els meus avis van patir en la seva pròpia carn i ment les malvestats de la revolta sagnant de 1936. Llegir Bujaraloz, per exemple, em porta la veu forta, amarga i dura del meu avi patern, un pagès de soca rel de les Terres de l’Ebre que no estava per romanços, i que enviaren a la guerra com s’envia una vaca a l’escorxador.

És de destacar la relació que mantenen avi i net a Carcassona, les vinculacions amb i entre els andorrans, així com la manifestació palesa de la diferència de nivell entre les cultures espanyola i francesa, malgrat que aquesta darrera sigui jacobina fins al moll de l’os i no pari d’anomenar «espanyols» a les persones que són, de debò, catalanes. És ben cert que no ningú és perfecte i que el genocidi cultural dut a terme a Occitània és, massa sovint, un fet incontestable.

Al llibre hi trobem els ideals de l’anarquisme perfectament reflectits: «La llibertat que prediquem és per a tothom. En el moment que no sigui així, no val. L’home ha de tenir llibertat absoluta en el seu pensament i en el seu quefer. En l’anarquisme es pot lluitar, morir i matar per la Revolució i pels nostres ideals barallant-se contra l’estat establert, però no contra l’home; i ningú, ni cap anarquista, pot treure algú de la presó i afusellar-lo. Com es pot pensar en assassinar aquells qui no ens agraden?» (pàgina 129). Una pregunta de la revolta de 1936 però que actualment, a l’octubre de 2017, és ben vigent a la Catalunya que continua esclava de l’Espanya feixista. 

Es si més no agradable passejar-se pels carrerons barcelonins entre «alcavotes» del barri xinès i enfonsar-se en les tavernes sòrdides de l’època, adonar-se de la importància vital que tenien els malnoms i renoms per tal d’ocultar la personalitat autèntica i salvar la pell, les dificultats que hi havia, sobretot en determinades circumstàncies, per comunicar-se amb familiars, coneguts i saludats. 

La FAI, el POUM, la CNT, Federica Montseny i altres noms més o menys coneguts desfilen pel text, tot configurant un dibuix social farcit de reclamacions, protestes, injustícies, i accions forassenyades, molt pròpies de la bogeria de la guerra, amb fusells, metralladores i amb decisions que es prenen amb rapidesa i que marquen les vides de moltes persones.

Hi ha, emperò, una part ben tendra, com ara els primers petons a Carcassona amb la Georgette, els combinats etílics Bloody Mary, Margarides que aconsegueixen alliberar-se del món de la prostitució.........

En fi, llegint l’obra de Jordi Canals un s’adona per enèsima vegada que, realment, Catalunya mai no estarà prou contenta fins que s’alliberi de les cadenes, pesades cadenes, d’Espanya.

L'Emili Gil a França