La Foscor dels somiadors

Ambientada a l'any 1936, època de l’ascens del moviment anarcosindicalista, del pistolerisme i de les repressions, La foscor dels somiadors no parla exclusivament de la guerra, fa una reflexió sobre solidaritat i violència en una narració descriptiva i dialogada des de la visió dels diferents comportaments ideològics dels seus personatges. 

“En Pujol va morir al front de Belchite, a l'estiu del 37. El meu germà Josep va ser dels pocs del Terç del "La nostra" que va aconseguir sortir il·lès de la contesa a Codo. A baioneta calada, quan estaven envoltats per l'enemic, sense parc i amb mitja dotzena de requetés, va poder obrir-se pas fins a Belchite durant la nit. A Codo hi havia un destacament de 180 requetés i 40 falangistes; només en van sobreviure 59, entre ferits, presoners i els que van aconseguir arribar a Belchite.”

(pàgina 345)


La novel·la és una recreació de les sensacions d’una generació que, atrapada en la foscor, lluita per trobar el camí de la maduresa i reconduir l’amor sota l’amenaça de la guerra.

I les campanes toquen: Sanctus, Sanctus…

I Girona poruga : Sanctus, Sanctus…

I Girona mesquina : Sanctus, Sanctus…

I Girona sencera: Sanctus, Sanctus...

I l’alcalde i el bisbe, militars, falangistes,

savis locals i capellans prostàtics,

arxivers i cronistes, els senyors, les senyores,

mantellines, medalles, banderes i estendards,

coregen la lloança, criden sense parar:

Sant, Sant, Sant, Senyor Déu dels Exèrcits !

(El sol ja escalfa tendrament la postguerra.)

NARCÍS COMADIRA 

La visita del jerarca, del llibre Àlbum de família.

(pàgina 343)

Comentari de Jordi Canals en la Presentació de La foscor dels somiadors a la llibreria La Impossible.

És ben fàcil trobar el missatge a La foscor dels somiadors: SOMIAR: tenir un somni, desitjar la felicitat, la llibertat, viure en pau , això és el que volen els personatges d’aquest relat: complir un somni, costi el que costi.

La historia inicia el seu viatge en un barri de Barcelona i camina a través de situacions que potser a alguns us seran properes. Qui no ha tingut familiars o amics que els tocà viure el llarg procés de violència, física, econòmica, política i cultural de la guerra civil espanyola. Qui no ha escoltat allò que diuen els qui hi donaven suport o els qui eren denunciats, i en general els qui manifestaven la seva oposició al regim i els que constituïen o podien constituir un perill pel moviment sortit del Alzamiento Nacional.

Viu com si haguessis de morir i aprèn com si haguessis de viure per sempre. Va dir Gandhi. A la història de La foscor dels somiadors hi ha un personatge (un avi) que llença aquest missatge i es vol fer escoltar, amb la força que li dona l’edat i l’experiència.

Les dificultats del pas per la frontera entre França i Catalunya, a l’inici de la contesa, per gent intrèpida amb el ideals a la motxilla, coincideix amb escenes que, paral·lelament, transcorren en altres llocs de la península i que La foscor dels somiadors recull amb totes les complicacions familiars i sentimentals que això significa.

Perquè no tot és guerra en la novel·la. Amb La foscor dels somiadors els autors penetren d’una manera tan encoratjadora com sincera en els racons més íntims dels personatges. Ara he fet, només, un flaix dels esdeveniments que traspua la història sovint partint d’un fons real.

Tanmateix. el capítol de les colpidores narracions en la zona de l’Aragó, tenyeix de dol les pàgines d’aquesta història mentre a Salamanca es celebra una trobada transcendental on es revelen aspectes importants del Alzamiento que mai s’han explicat prou clar.

Es viu l’angoixa de veure morir a companys que lluiten pels seus ideals i d’altres que cauen presoners i que son assassinats sense judici previ de l’un i l’altre bàndol; i això s’admet.

El fracàs de la revolta, la formació de comandaments, l’ajusticiament d’assassins que van massacrar a tants joves, són algunes de les confessions que turmenten la ment imparcial del protagonista i narrador que observa consternat i amb molts dubtes el dramàtic escenari que l’envolta. S’hi troba atrapat, i llavors sorgeixen les emocions, el sentit de la vida i de la història. La curiositat li ha ensenyat que sempre s’aprèn i tira pel dret.

A la fi, però, tot fa un gir inesperat.

Amb Martí Roca i la seva dona Blanca l'any 2008 a Sant Andreu

Voldria dir per acabar. Que reprendre el contacte amb en Martí Roca ha estat conrear de nou les bones disposicions de la nostra amistat, escrivint a quatre mans una experiència inoblidable. Mai se sap quin serà el sentiment del lector davant de la novel·la. Tots som diferents i el tema que tracta La foscor dels somiadors és fràgil i sensible. Confio, però, que us trobareu davant d’un relat amè que us permetrà copsar amb claredat el propòsit ferm d’imparcialitat en les intencions narratives dels autors.

Moltes gràcies!!

Amb Xavier Graset i Forasté

Text de la novel·la La foscor dels somiadors, de Jordi Canals i Martí Roca, llegit per Emili Gil durant l’acte de presentació a la llibreria “La Impossible”, dimarts 17 d’octubre de 2017.

És un goig que en Jordi Canals em deixi dir quatre paraules a l’acte de presentació de la novel·la La foscor dels somniadors. Aquest és un llibre que, des del primer moment, més que llegit l’he sentit i escoltat, diguem-ne, a la vora d’una llar de foc. Us diré el perquè, d’aquesta sensació: és un text que fa l’efecte de fluir directament de les boques dels seus autors, oralment, gestualment, auditivament. És, al meu parer, literatura oral plasmada en fulls.

La literatura d’en Jordi Canals és rica d’expressions, formes, llenguatge i pren una forma pròpia del seu creador, una manera d’expressar-se característica, allò que els entesos denominen «la veu», i és aquí on detecto la «diferència» més notable en relació als seus altres llibres, perquè aquest manuscrit ha estat escrit a quatre mans, i no només per les dues d’en Jordi Canals, sinó que s’hi barregen les d’en Martín Roca. La mescla de veus crea una altra veu, com és lògic. Això no obstant, la veu «nova» és familiar i s’integra sense esculls a la narració.

Pel que fa al tema tractat, és també molt familiar, ja que els meus avis van patir en la seva pròpia carn i ment les malvestats de la revolta sagnant de 1936. Llegir Bujaraloz, per exemple, em porta la veu forta, amarga i dura del meu avi patern, un pagès de soca rel de les Terres de l’Ebre que no estava per romanços, i que enviaren a la guerra com s’envia una vaca a l’escorxador.

És de destacar la relació que mantenen avi i net a Carcassona, les vinculacions amb i entre els andorrans, així com la manifestació palesa de la diferència de nivell entre les cultures espanyola i francesa, malgrat que aquesta darrera sigui jacobina fins al moll de l’os i no pari d’anomenar «espanyols» a les persones que són, de debò, catalanes. És ben cert que no ningú és perfecte i que el genocidi cultural dut a terme a Occitània és, massa sovint, un fet incontestable.

Al llibre hi trobem els ideals de l’anarquisme perfectament reflectits: «La llibertat que prediquem és per a tothom. En el moment que no sigui així, no val. L’home ha de tenir llibertat absoluta en el seu pensament i en el seu quefer. En l’anarquisme es pot lluitar, morir i matar per la Revolució i pels nostres ideals barallant-se contra l’estat establert, però no contra l’home; i ningú, ni cap anarquista, pot treure algú de la presó i afusellar-lo. Com es pot pensar en assassinar aquells qui no ens agraden?» (pàgina 129). Una pregunta de la revolta de 1936 però que actualment, a l’octubre de 2017, és ben vigent a la Catalunya que continua esclava de l’Espanya feixista. 

Es si més no agradable passejar-se pels carrerons barcelonins entre «alcavotes» del barri xinès i enfonsar-se en les tavernes sòrdides de l’època, adonar-se de la importància vital que tenien els malnoms i renoms per tal d’ocultar la personalitat autèntica i salvar la pell, les dificultats que hi havia, sobretot en determinades circumstàncies, per comunicar-se amb familiars, coneguts i saludats. 

La FAI, el POUM, la CNT, Federica Montseny i altres noms més o menys coneguts desfilen pel text, tot configurant un dibuix social farcit de reclamacions, protestes, injustícies, i accions forassenyades, molt pròpies de la bogeria de la guerra, amb fusells, metralladores i amb decisions que es prenen amb rapidesa i que marquen les vides de moltes persones.

Hi ha, emperò, una part ben tendra, com ara els primers petons a Carcassona amb la Georgette, els combinats etílics Bloody Mary, Margarides que aconsegueixen alliberar-se del món de la prostitució.........

En fi, llegint l’obra de Jordi Canals un s’adona per enèsima vegada que, realment, Catalunya mai no estarà prou contenta fins que s’alliberi de les cadenes, pesades cadenes, d’Espanya.

L'Emili Gil a França