PRÒLEG DEL LLIBRE I PRESENTACIÓ DE CARLES CERVELLÓ

  

El poeta vasc Karmelo C. Iribarren diu en un dels seus adagis: “No es lo que el poeta quiso decir, es lo que el poema dice” i, si em permeteu l’afegitó, sobretot allò que el poema ens diu. Amb això vull dir que el poema no és una endevinalla en la qual el lector, tafaner impenitent, mira de trobar què hi ha de cert o de fals en la biografia del l’autor que corrobori el que està llegint o, en un altre cas, que intenta esbrinar quina en duia de cap al poeta el dia que escrivia per, si mai no se’l troba, poder-li dir: “Era això, oi? Era això!”. No, disculpeu-me, però no. L’enllaç de la biografia amb el poema està molt bé en el cas de l’erudició literària, però la poesia és, primer de tot i en el meu modest entendre, experiència personal, emoció sorgida d’unes paraules fora de qualsevol context. També és enteniment i reflexió, no hi ha dubte, però, de nou, un enteniment i una reflexió encaminats a “resoldre” la pregunta personal que es fa el lector. Quan llegim un llibre de poesia, vet-ho aquí, no ens estem preparant per aprovar cap examen, en tot cas, ens estem donant l’oportunitat de comprendre millor la nostra pròpia vida i, per què no, ser més feliços. En aquest sentit, doncs, encamino les paraules que formen aquest pròleg, dit d’una altra manera, si em permet el lector, compartir el meu camí de lectura dels versos de l’escriptor Jordi Canals no com a erudit (que no ho soc) sinó com a lector agraït. Serà després cada lector el responsable d’anar trenant sentit i emocions a les pàgines que seguiran.

I què m’he trobat en les pàgines d’aquest llibre? Doncs sobretot un cant a la vida, a viure amb agraïment els moments que se’ns regalen, a celebrar l’amor, la família, els amics, el petits o grans plaers del viure quotidià. El jo poètic que transita per “Amor a dojo” se sent ple de totes aquestes experiències i, al mateix temps, amb el desig (m’atreviria a dir que inajornable) de comunicar-ho. I és aquí, paradoxalment, on s’esdevé el fet poètic: la dificultat d’expressar els propis sentiments, les alegries i també les pors, els neguits i les esperances que formen la vida de qualsevol ésser humà fa que, inevitablement, la poesia, la paraula simbòlica, se’ns aparegui com l’única eina possible per afrontar el repte. Costa trobar les paraules per descriure o explicar allò que és realment important. Per això necessitem els poetes, com deia T. S. Eliot, per posar les paraules al nostre silenci desconcertant i, de vegades, admirat. Els poetes ens fan de tornaveus, ens ajuden, doncs, a entendre’ns. D’aquesta manera, el lector troba, en la poesia, el correlat d’allò que ell mateix sent o pensa i s’esdevé la màgia, la connexió meravellosa entre aquest lector que busca i el poeta que, també un buscador, sap expressar les paraules per compartir i entendre el camí que anem fent, no una altra cosa que la pròpia vida..

I per tal que tot això que anem explicant s’esdevingui, en els poemes de Jordi Canals, molt sovint, la natura apareixerà com una mena de calaix de petits tresors per dir allò que es vol dir. La metàfora és una de les eines més facilitadores de les què disposem per fer aquesta mena de pont entre el que portem a dins i l’exterior, l’altre, en definitiva, el lector. La imatge poètica ens permet, d’alguna manera, compartir una experiència íntima que és sentida sense paraules. Per això, per exemple, un vell xiprer, unes mans que poden el jardí, fins i tot el lleu xiuxiueig del vent “que ve de lluny i respon sempre”, són la millor manera de parlar del pare absent i recordat. O en el poema “Per un estiu màgic”, on el jo poètic és “doll d’aigua en calma i home de paraules meloses”. En definitiva, i com deia el poeta Joan Vinyoli, observar i observar-nos és l’actitud primera de qualsevol persona que vulgui fer versos. “Viure poèticament”, mirar de ser poeta, és saber trobar, en allò que la vida posa al nostra voltant, les nanses que ens ajudin a veure-hi clar. Per això, quan la poesia esdevé únicament joc de virtuosisme o exhibició personal la màgia no funciona. El poeta ha de voler comunicar, ser la veu de tots, com dèiem abans, transcendir la seva experiència personal per tal que es converteixi en l’experiència de tots. En aquest intent, en Jordi Canals en surt victoriós, sense cap mena de dubte: els seus poemes diuen i ens diuen, comuniquen la tendresa, l’amor, la preocupació i l’esperança que també són les nostres tendreses, amors, preocupacions i esperances. El lector es trobarà en els poemes d’aquest llibre i en sortirà renovat.

Però amb això no n’hi ha prou. Quan a un poeta li van preguntar per què s’havia de seguir escrivint avui en dia, quan ja s’han escrit i dit tantes coses abans, ell va respondre: és veritat que, de qualsevol tema, s’ha dit tot i de tot, però no “així”. No voldria acabar, doncs, aquestes meves paraules introductòries sense parlar una mica de “l’així” de Jordi Canals, dit d’una altra manera, de l’estil, allò que en definitiva dóna caràcter propi a l’obra d’un escriptor. Permeteu-me una altra cita, en aquest cas del poeta de Granada Luis García Montero: “Lo más difícil para un poeta es conquistar una mirada personal y sobre la realidad y fundar en su territorio el orgullo del decir”. L’orgull del propi dir que no s’ha de confondre amb el “tot s’hi val”. I aquí sí que vull fer un incís sobre la persona del poeta. És un goig poder presentar el primer llibre de poemes d’un home de vuitanta anys i, a més, d’un bon lector de poesia. En aquest nostre món, on tantes vegades compta més arribar el primer que arribar bé, en Jordi Canals comença el seu trajecte poètic (que no literari) alliberat d’unes quantes cotilles punyents: no s’ha de presentar com un “nen prodigi” ni com a “interessant jove poeta en formació” ni com a “valor que es va consolidant” ni com a “promesa emergent” ni com cap altra etiqueta amb què es volen amagar les misèries més vergonyants (però rendibles, aquesta és la trampa). 

Carles Cervelló

No. En Jordi Canals ha passat molt temps d’escriure i reescriure, de llegir, de parlar i conversar de poesia amb els amics, i de tot això n’ha aprés i n’ha sabut fer-ne estil. Amb un vocabulari ric i precís i un treball formal que alterna vers lliure amb rima ben trenada, la seva veu ressona forta malgrat la timidesa, segura malgrat els dubtes, ferma encara que, de vegades, un no gosi dir-s’ho a si mateix. En les paraules de Jordi Canals el lector hi trobarà l’honestedat i el rigor de qui sap que allò que té entre mans, la poesia, és un cristall fràgil i necessari que ningú hauria de trencar amb egos personals o per la recerca de l’èxit material i immediat. Crec poder afirmar que si avui podem celebrar aquest primer llibre de poemes de Jordi Canals és perquè, després d’haver estat els poemes mig amagats al calaix de la paciència i el distanciament, madurant i fent-se adults, sense presa, amb la delicadesa dels bons vins, la pàtina del temps que ajuda a millorar, l’autor, que sap del valor terapèutic de la literatura, ens els ha volgut regalar a qui ja el coneixem i estimem i ara, amb el llibre a les llibreries. a tots aquells que ho vulguin. Només cal que tu, lector agraït, et posis a la feina. Endavant, doncs, la porta de la poesia no té pany que tanqui cap aventura.

Els seus ulls plens de lluna,
el meu desig a la foscor
de la intensitat.
Qui abraçarà més fort
la bella estona, que espera
somnis i melodies ?
Silenci! Sense paraules,
fins percebre la frescor
de l’alè que cercàvem.
La pau ens ha trobat;
Petons a dojo!

(pàgina 73)

Versió original. El mateix poema publicat en el llibre té unes petites variacions