Jordi Canals: abril 2006

Un piano a la Sorra Cucadellum.com

Primera edició: Primera edició:
Setzevents editorial, juliol 2008. Setzevents editorial, juny 2008.
Segona edició: Segona edició:
Témenos edicions, abril 2018. Témenos edicions, abril 2018.

L'herència del bruixot El Pou

Primera edició: Primera edició:

Setzevents editorial, març 2009. Setzevents editorial, març 2010.

Segona edició: Segona edició:
Témenos edicions, abril 2018. Témenos edicions, abril 2018.

La foscor dels somiadors Camins incerts

Primera edició: Primera edició:

Témenos edicions, setembre 2017. Témenos edicions, octubre 2013.

Amor a dojo

Primera edició:

Témenos edicions, agost 2019.

Suscribirse a: Entradas (Atom)

Vaig néixer a Barcelona el 1938. Tinc quatre fills i vuit nets. He estat expert en turisme, però un bon dia vaig interessar-me pel món de les finances que em portà a exercir la meva feina a nivell de direcció financera en diverses empreses.

Tanmateix sempre m’ha seduït l’univers de la literatura. En jubilar-me l’any 2.000 em proposo iniciar-me com escriptor amb l’objectiu de donar a conèixer les meves narracions, fins aleshores només havia publicat articles i contes en revistes locals d’actualitat.

He escrit cinc novel·les en català . Amb les dues primeres vaig ser finalista del Premi Ramon Llull del 2002 amb “Un piano a la sorra” i el 2003 torno a ser finalista del Premi Ramon Llull amb “Cucadellum.com”. Després seguiren “L’herència del bruixot” 2009, “El pou” el 2010, i “Camins incerts” el 2013.

Amb en Martí Roca del Teg de Guatemala, sóc coautor de la novel·la “La foscor dels somiadors”, al seu inici en castellà i posteriorment traduïda al català i editada el 2017. “La foscor dels somiadors” suposa, per a mi, un gir important en la reflexió i el debat, formant un tot amb l’amic Martí, entesa que ens permeté d'escriure situacions creïbles, en un relat d’emocions i somnis inabastables, amb persones de diferents tarannàs ideològics, que creuen les seves vides en una realitat inqüestionable i atzarosa.

El 2019 publico el meu primer llibre de poesia “Amor a dojo”.

Poques coses m’agraden tant com escriure, destriant històries, per a poder irrompre en l’apassionant aventura de llaurar en el camp de la narració.

RELATO ESPONTANEO (Fragment)

¿Dónde está el camino?

que en tu súbito marchar,

dejaste sin trazar,

y a veces, no adivino.

Hay quien dice que existe un lugar

donde los árboles no pierden sus hojas,

los abedules se ven siempre plateados y verdes,

los arces de encendido escarlata y las mimosas

de un dorado resplandeciente.

Su cielo está pintado, siempre de azul claro

y donde las nieblas y las tempestades nunca aparecen.

Llueve siempre suave y armoniosamente

acariciando la verde y esplendorosa vegetación.

Las flores iluminan los rincones más oscuros con sus

variados y vivos colores.

Los pájaros no emigran y construyen sus nidos sin

temor a los

humanos, en las ventanas de las casas.

Donde el sol brilla sin cesar y no se niega el fruto a

nadie,

la primavera es constante, la gente se ama y no existen

las guerras.

Donde no existe el dinero y la divisa es el amor.

Donde los ojos de un padre no se cierran nunca,

las noches custodian sueños sosegados,

la gente vive feliz, el amor no envejece, sonríe y no

sufre nunca,

el canto del gallo sustituye a los relojes,

los campos se cubren de cerezos en flor,

la inteligencia no oprime a los sentimientos,

la noche es un fulgor de estrellas,

la hierba es siempre frescas y verde,

el sol emerge majestuoso en un mar tranquilo

que arrulla las playas pobladas de conchas y caracolas.

Donde los sembrados se encienden de espigas y

amapolas.

Donde el atardecer es siempre un deseo junto al mar

y el despertar unos labios besados de amor.

Dondequiera que el fulgor

de una noche estrellada,

convierte una dulce mirada

en eterno amor.

Dondequiera que el sol penetrante

se introduce en las razones

de enamorados corazones

y mantiene encendido cada instante.

Allí viviría

¿Cuál es la senda?

no importa la prenda

todo lo daría.

También, hay quien dice que no existe este paradisíaco

lugar,

que creer en él es soñar o flotar,

y que en esta vida se debe tocar con los pies en el suelo.

Faz osada y complaciente

de inteligente saber

vacío y sin querer

engañoso y atrayente.

Entonces, si mi mundo es el color gris.

Si son fábricas con sus contaminaciones.

Si son los ajetreados y a veces innecesarios viajes de

negocios.

Si son las diligencias donde se demuestra quién es el

más fuerte,

sin pensar a quien se lastima.

Si son, las reñidas discusiones entre amigos,

las desavenencias familiares, los rencores, las tormentas,

la negra y aterradora oscuridad,

las suntuosas, simuladas y aburridas veladas.

Si es, el sonreír hipócritamente,

el comentar a espaldas del otro.

Si es así, No es mi mundo y no quisiera

ni participar, ni formar parte de un lugar

donde no hay amor ni belleza

y todo es terriblemente frío.

Sin deseo en el beso

y sin que un cuerpo se estremezca al abrazar.

En un mundo sin amor

sin espera ni deseo

sucio y feo

sin olor ni calor

de penoso simular

de dolor en la piel

y amarga hiel

es odioso despertar.

Más por mucho que lo intento no acierto a cruzar

la caudalosa tristeza de este enorme río,

que me separa, alejándome, sin remedio, del soñado y

fértil valle.

Un río que nace del incontenible deseo de amar y

esperar,

y que bañando las orillas de lo imposible

se ahoga, hundiéndose en un fondo profundo y

tormentoso

donde no viven ni los peces, ni las algas,

sólo habitan, perlas negras, corrompidas y deformes,

víboras y espantosos reptiles de escamas vidriosas y

repugnantes.

Entre ellos, debilitándose, instante tras instante mueren

lentamente,

mis anhelantes y angustiosos pensamientos

y se desliza, penosamente la odiosa soledad.

Ocultos secretos, que aunque guardados sin llave,

inmersos bajo un silencio estremecedor,

no consiguen emerger su vital pero endeble verdad,

a la claridad de la luz exterior

que en otro tiempo guió las inquietudes

de un necio y errante deambular.

Hoy que vislumbro, distante,

entre sombras de ramas y espesos cañaverales.

Hoy que lamentándome de mis errores,

sigo, todavía, pisando inseguro.

Hoy que mis manos tiemblan

que tengo miedo a perder la confianza en mí mismo,

defraudado de apoyos y ayudas.

Hoy que no quiero, tozudamente, asirme a la

mano que me tienden.

Agresivo, receloso, lastimado y cada vez más incrédulo.

Hoy, padre mío, ya sólo tengo fuerzas

para intentar, por todos los medios, latido tras latido,

acercarme y, si lo logro, permanecer,

aún con riesgo de abrasarme,

al tan codiciado paraje, nido de salvación,

que a buen seguro ha de tener

nombre, cara y forma de ángel.

Oh, fragancia eterna, belleza infinita,

inalcanzable delicadeza,

a tu inmensidad entregaría , sin titubear,

los restos de mis impulsivas ambiciones.

Envuélveme con las etéreas y blancas notas

de tu excelsa canción.

Llévame, despréndeme de la mundanal falacia.

Amor soñado y perdido

que entre verdes hojas

en un paraíso, te alojas

sumido en el olvido.

Ángel de dulces arrullos

tu cercana lejanía

teme encontrar la agonía

y sus postreros murmullos.

JORDI CANALS

3er. premi prosa sèniors

Gener 1978

DE CARA ENFORA

─Jo ja ho tinc superat.

Digué l’Eduard, en una tertúlia d’amics, davant del taulell d’un bar de la Plaça d’Espanya.

Sortíem d’un seminari dirigit a executius d’empresa, que es celebrà, fa temps, al Palau de Congressos de l’ Exposició de Barcelona.

El tema que allí es va impartir durant quinze dies, fou quelcom semblant a: “Com eliminar la tensió de l’executiu en la mitjana i gran empresa”. Assumpte per cert molt relliscós, donades les desfavorables circumstancies que, avui dia, envolten el controvertit món del treball. Tanmateix, tot i així, un grup de companys, portats per l’interès que desvetllen aquestes qüestions, ens hi vam deixar caure.

Tornem, però, al que deia l’Eduard, perquè, sorprenentment, amb l’aire despreocupat, continuà afegint:

─A aquest curs, a mi no em calia venir-hi.

Estranyats, li vàrem demanar perquè. Aleshores, el seu to prengué un caire misteriós, i ens explicà una historia.

Ens referí que, quan li venien les hores baixes, producte dels enuigs feiners, ho passava molt malament, fins que un dia decidí anar-se’n als afores de Sant Andreu de Palomar, que és on viu.

Allí, al peu d’una de les torres metàl·liques que sostenen l’estesa dels cables del corrent elèctric, mirava enlaire, demanant-se si seria capaç de pujar fins dalt de tot. S’ho va preguntar una i altra vegada. De sobte, posà fil a l’agulla i resolgué emprendre l’escalada . Quan era a mig camí, dirigint la mirada a terra, va estar a punt de tornar enrere . Es féu passar, però, la por i pensant que era important aconseguir l’objectiu, tancà els ulls i tirà cap amunt. Tres esglaons de travesses li mancaven, quan la testa li començà a donar voltes. Tot rodava, tot bellugava des d’aquelles altures.

S’havia pensant que seria més planer mantenir l’equilibri muntat en aquella mola que s’erigia per damunt de les taulades i dels arbres. Recordà als acròbates que veié al circ quan era petit, imaginant el mèrit i el risc de sa funció. Tot d’una se li feu més penós tirar endavant. Allò, era, quasi, tant o mes difícil que quan a la fi de mes no disposava d’efectiu per a pagar la mesada als treballadors de l’empresa que regentava.

Suant la gota negra, S’agafà ben fort a la fredor del ferro i la pell se li tornà asprosa com la de les gallines. Tenia, no obstant, l’estímul tant viu, motivat per una mena de prometença, que amb un darrer i titànic esforç, va posar els peus al cim que s’havia proposat.

Llavors, va dir-se a si mateix que deuria asserenar-se, i una vegada vençut el vertigen, obrí el ulls i veié que, des d’aquella cresta trenada de grisa ferramenta, tot era més petit, més insignificant. El vent, fent conèixer el poder de la natura, li brandava, amb força, els cabells i la camisa, mostrant-li el pit a l’horitzó. Ell, però, altiu i desafiant, es mantingué fortament aferrat a la carcanada de la mastodòntica figura. L’oreig era fresc, i sentí que se l’engolia fins al fons dels pulmons, mentre que es quedava afònic, cridant :

─He arribat. Sóc el millor, Sóc únic. Sóc collonut.

Per uns moments, allí dalt, gaudí d’una sensació que feia temps no experimentava. Era com si s’hagués alliberat d’una opressió diabòlica.

Els últims anys havien estat durs, arribant a la conclusió que era manat demagògicament; i en canvi, quan convenia, tenia de manar en contra de la seva opinió, germinant dins seu una falsa personalitat. El que se’n diu ésser “ni carn ni peix”, o sia, un autèntic híbrid. Aquella feta, la galejava com un gran servei al seu esdevenidor.

Tots l’escoltaven en silenci, embadalits, i quan acabà de parlar, varem esclatar al mateix temps en una sarcàstica i perllongada rialla que volia entreveure presagis de bogeria. I segur que, també tots, pensarem que enfront teníem un Quixot ressuscitat. Ara bé, qui és, per ventura, el que s’atreveix a riure-se’n. Podem fer xauxa, potser, sense pensar-hi massa. Altrament, qui pot burlar-se dels traumes que origina l’afany de poder i la malaltia de la cobdícia?

Veritat que lluitem per un metre quadrat de despatx?; o per donar la targeta professional perquè es vegi, de manera pomposa, el nostre càrrec?; o per lluir el cotxe amb motor de més cilindrada que el del veí? Aleshores, un es pregunta sinó ens haurem convertit en autòmats danyosos i egoistes, amb careta de bons amics, fins el punt que, cada dia, de bon matí, abans de sortir de casa, ja pensem a qui hem d’escabetxar per atrapar quelcom abans que els altres, malgrat el preu que ens costi, doncs el que compta és el triomf.

Com una gravació que es comandés automàticament, en paral·lel, em vingué a la ment un fragment de la cançó “Si no us sap greu” del darrer disc d’en Joan Manuel Serrat, que diu així:

M’està corcant el neguit d’anar a fer un tomb pels carrers, mudat amb els cinc sentits, us deixo el suplent al mirall......

Vet aquí, doncs, em dic, que és trist pensar que tots plegats, podem arribar a tenir un suplent, i fóra possible, també, que l’amic Eduard l’hagués expulsat, per sempre, de la seva vida.

JORDI CANALS

ANDANTE MA NON TROPO

He llegit al diari que la música constitueix el segon tema d’interès dels usuaris d’Internet. La dinàmica d’aquest sorprenent producte informàtic contrasta amb la cadència històrica de la música que va des del seu origen fins que a començaments del segle XIX els seus esquemes formals arriben a un notable grau d’equilibri i d’ordre.

És aleshores quan la perfecció assolida per Haydn i Mozart i continuada per Beethoven, transforma el sistema clàssic mercè a la força emocional del músic.

La música romàntica va cercar la seva inspiració en la naturalesa i les llegendes o fets històrics.

El romanticisme va culminar en l’obra de Wagner que influí no solament en el camp líric sinó també en la música simfònica i en la música instrumental.

La primera relació entre Wagner i Catalunya va coincidir amb la Renaixença, moviment com és sabut preocupat pel fet nacional i la recerca de les arrels pròpies. Clavé (1824-1874) incorporà l’obertura de Tannhaüser en un dels seus concerts populars. Així aquest músic, audaç i sensible, sintonitzà amb el públic català que estimava Wagner.

A casa nostra, la música d’aquesta època es va incorporar al repertori europeu gràcies a l’estètica de Pedrell. També pel nacionalisme espontani i molt vinculat a l’esperit popular de Albeniz i per la labor d’influir amb el registre especialment pianístic de Granados.

Fins a mitjans del segle XIX no es concretà la dissemblança entre la música clàssica i la lleugera, doncs fins aleshores una i altra són freqüentment obres dels mateixos autors.

La música de la primera meitat del segle XX fou en la seva concepció, no únicament diferent, sinó oposada als principis en el quals es basava el treball dels compositors: formes musicals, elements melòdics i rítmics i instrumentació. Simplificant, hom pot dir que la música del segle XX va ser en part una reacció contra la música romàntica.

Aquest corrent avantguardiste va tenir el seu exponent en Debussy, Schonberg, Weber i altres. Cap a l’any 1910 aparegué a França una estètica musical al voltant d’Erik Satie (1866-1925) que refusava el subjectivisme i que considerava el so no com un símbol sinó com una autèntica realitat sonora. Aquí m’agradaria recomanar un compact de Satie: “Aprés la pluié.. “DECCA 444958-2 DDD, que conté les tres famoses Gymnopédies i les Gnossiennes.

Es fa molt difícil subratllar fets i personalitats d’entre tants bons mestres : El pare del concert i de la simfonia és efectivament Vivaldi. La grandor i originalitat de Bach s’explica amb l’emprament de les corals i de la variació de la fuga. Scarlati és el principal forjador de la técnica pianística moderna. La creació de bells oratoris és de Haendel. Haydn és el model més perfecte de música clàssica. Mozart personifica un elevat geni que roman incontaminat per qualsevol ideologia. Amb Beethoven la técnica del piano dóna el salt més gran de la historia i el quartet assoleix, per la concentració, una esplendor mai superada. El lied és la medul.la de l’obra de Schubert. Berliotz és el creador de l’organització moderna. Schumann és el romanticisme més pur dels músics alemanys. Chopin és audaç i no té cap afinitat amb els seus antecessors. Liszt transformà profundament l’harmonia, la mesura, la forma, la técnica instrumental i prepara el camí a Wagner. Tothom admira en Wagner els atreviments que es negà a sentir en Liszt. De la mateixa manera que Bruckner era el llaç d’unió entre Schubert i Mahler, Mahler, el gran director d’orquestra, és a la vegada el lligam entre Bruckner i Schoenberg.

En 1917 apareix el primer disc de jazz, és la música profana del poble negre dels Estats Units. I és en 1955 quan s’escolten els principis del rock and roll. El rock és la música del ball nord-americà derivada del “rhythm and blues”. Elvis Presley li donà una popularitat mundial. Els Beatles, Rolling Stones i The Who, entre molts altres grups han estat representatius d’aquest estil musical.

Per abreujar, arribem als intèrprets catalans dels nostres dies: Caballé, Carreras, Aragall, Pau Casals, Claret, Toldrà, T. Montoliu, N. Feliu, Raimon, Serrat, Llach, M. del Mar Bonet, M. Rosell, junt a un llarg etcètera que fuig de l’ortodòxia i agermana estils i especialitats.

El llenguatge de la música no ens pot fer oblidar els seus signes (el so) malgrat no tenir el coneixement de les tècniques musicals, de la mateixa manera que es pot entendre una conversa tot i no ser una persona versada en gramàtica. El missatge de la música no és intel.lectual sinó estètic i sentimental. Tanmateix, però, la música exigeix una atenció que la cultura facilita.

TAMBÉ CANTANT
FEM CAMÍ

Amb remors de tramuntana
i ales d’amor
que freguen campanes,
t’alces majestuós
com el dia,
damunt de les humides
llambordes del mercat,
i files il·lusions i fal·leres,
tirant de carros
que trontollen
amb les rodes del
record.
Amb boletes de vidre
a la butxaca,
i amb les mans a les
reixes
remuntes
l’esguard embadalit de
l’escola,
i amb la brava maror
que bressola un cor fidel,
voreges camins d’escuma,
que abans d’esmunyir-se,
limita l’horitzó
del teu volgut “petit país”.
Ets la invisible
companyia.
Penetrable processó,
que suques sentits
en poesia.
Dolça veu, que avui,
m’arriba
com un bes calent de terra.
“És així com m’agrada a
mi….."
Oh música!

Sovint, quan el dia desvetlla clar, em captiva l’encís assolellat de la vall de la riera de Tenes perquè descobreix tot el color i relleu de llurs arbredes, marges i camins. Així mateix, aquests darrers dies, m’ha acaparat l’atenció l’apassionada música d’en Lluís Llach.

Una vegada més, en Lluis Llach va ésser capdavanter de la cançó catalana amb totes les seves conseqüències. Així ho demostrà, de nom i de fets, a París, en el curs de la setmana catalana, en sortir a cantar a l’escenari de la UNESCO, brandant la senyera damunt de l’espatlla, malgrat que l’actuació, li costés prescindir d’un contracte amb Televisió Espanyola, tot i que la versió que s’ha donat n’és una altra.

Aquest empordanès que, al seu temps, va clavar una ferma i provocadora estaca i que més tard navegà rumb a Ítaca, vessa tot l’esplendor musical al seu petit país, inspirat en una madurada experiència i en l’amor a les contrades gironines que seduïren unaufanosa infantesa. Allí s’hi gronxen ràfegues d’influència clàssica i medieval, amb tota la sublimitat d’una
fastuosa dansa grega o amb la consistent i melosa composició d’una entretinguda fira.

Mitjançant la intervenció dels temes del seu darrer disc “Verges 50”, Lluis Llach ens féu gaudir, a distància, al bell mig de la capital de França, un campanar que convoca a tots els pobles de casa nostra.

Lluis Llach ha sabut mantenir la batuta ben alta, sense perdre el compàs seguint la difícil drecera que un bon dia s’imposà. Mai no el torbà res, ni tan sols l’aguait del corb dominador dels temps de l’aguda lluita.

JORDI CANALS
(fragment de l’article publicat)

Quisiera en este momento,
el más joven de mi vida,
no ser solo una perdida
partida de nacimiento.

Que como la libertad,
el hombre cuando está vivo
en la luz no tiene edad.

Y yo estoy vivo, aunque viejo,
y nadie me va a decir
que soy ya un muerto pellejo.

Ni en mi ver la pretensión
de ser un sabio niñito
de primera comunión.

Sentirse joven no es ser
joven, es sólo sentir
la ilusión de amanecer.

Y como la luz, yo entiendo
que cuando va a anochecer
ya está casi amaneciendo.

Y mientras arda la luz
negros o albos los cabellos,
arderá la juventud.

RAFAEL ALBERTI

Jordi Canals

SOBRE MI

Archivo del blog