El pou

La gran ciutat no és com ella havia imaginat de menuda. Que lluny queda aquell matí en què, a trenc d'alba, saltà del llit sense fer fressa, prengué la maleta i fugí de casa els pares!

Amors i desamors la deixen desvalguda, desengany rere desengany arriba a no saber ni per què viu, i s'imagina que la seva existència no té sentit.
Arrossegada dins un abisme que per moments se l'empassa sense remei, nits d'alcohol i drogues comencen a sovintejar; cova la idea que així s'obrirà pas i que podrà estripar el vel dels seus problemes. Però la situació no fa més que agreujar-se.
Dessolada, passa per l'experiència d'un ritual xamànic i s'enfronta a les parts fosques que tothom portem dins.

El Pou, és la narració de diversos vincles afectius que s'estableixen entre els personatges; vincles tan poderosos que constitueixen per si mateixos el nucli central de les seves vides, però quan aquests vincles desapareixen en resulta un dolor devastador i un buit impossible d'omplir.

L’autor recorre a escenaris del Berguedà:



“El mas s’erigia a la riba de la riera de Merlès. No hi arribava l’electricitat i l’aigua s’havia de treure d’un pou poc profund amb l’ajuda de la corriola i una galleda. m’agradava tibar la corda per pouar l’aigua reclinada al brocal que era al costat d’una figuera grandiosa que rebotava amb força per les arrels que corrien a flor de terra i que s’endinsaven a l’interior del pou.”

(Pàgina 22)





“Camp a través, érem a uns quatre quilòmetres de Puig Reig, però els primers mesos vaig tenir la impressió que ens n’ havíem anat més lluny, pot ser perquè la muda de casa va desencadenar un
contrast molt important i diferent en la manera d’endurar els dies.”

(Pàgina 23)





CARTA DE MANEL SUBIRATS DE SETZEVENTS

Jordi, ja m'he llegit "El pou". Carai noi, cada vegada afines més aquest estil, i és curiós, però diria que, a mesura que escrius i et fas gran, el teu estil es torna més fluid i àgil, més ràpid. Normalment sembla que hauria de ser al revés, oi?, més reflexiu, lent... el teu cas és ben bé al revés, i això demostra que escrius pensant en la gent d'avui. Em sembla molt notable, certament.

Bé, al gra. Ja t'ho vaig dir al bruixot, però t'ho torno a dir ara, em sembla que aquesta és millor que les altres. Resulta molt curiós que hi ha moments ─quan fa tot aquell retorn a la infantesa, a Puig-reig, i a una manera de viure que gairebé s'ha perdut, que per moments recorda escenes del piano, molt costumistes i riques en detalls i sensacions organolèptiques─ després reprèn el ritme i és actual i distès. Penso que aquesta estructura que li has donat és molt bona, primer perquè permet fer tot el recorregut vital de la protagonista sense aquesta linealitat que de vegades es fa ferragossa... només tornant als detalls que són necessaris per desenvolupar, posteriorment, l'obra. En aquest sentit, he de dir que per alguns moments vaig témer que t'encallessis en aquesta descripció del passat i en detalls no necessaris (manies d'editor, que tot el dia vigilem), però he de confessar que no és així, i que tot el que s'hi explica és necessari posteriorment per entendre una cosa o altra.

Àgil també el món emocional de la protagonista, amb aquest ball entre l'ex (en Claudi), el possible (l'Octavi), el penques (René, el camell proxeneta), i finalment el Pencaire, que si bé al principi del llibre no sembla que hagi d'acabar emportant-se el gat a l'aigua, veus que cada cop va guanyant més possibilitats fins que estàs desitjant que la noia es deixi de galimaties i tiri cap a ell. Un personatge molt noble, sí senyor.

El pou: ja em vas dir que primer li volies posar un altre títol (els ulls de l'ànima, crec)... molt més bo aquest de El pou, penso... ara bé, potser perquè al principi li volies posar un altre títol, crec que et veus "forçat", en un moment donat, de parlat d'aquest pou metafòric (pàgina 265, en Raül en parla per primer cop).

En definitiva, penso que té molt de suc i és molt actual, tot això dels grups de teràpies amb psicotròpics també està molt bé, se'n fan molts... Déu ni do la informació que en tens!. Té de bo el llibre que pot agradar tant a persones de més edat ─hi ha una certa crítica de la societat actual i una enyorança d'un temps pretèrit ─però també a persones més joves, perquè en el fons relata una situació que és perfectament possible en el nostre món d'avui. Bé, suposo que estàs content del resultat, oi? la meva sincera enhorabona.

Si penses en publicar-lo ja m'ho diràs... espero que si, m'agradaria. I ara és quan em diràs que el vols pel dia del teu sant, oi? Ai, que haurem de córrer!!!

En fi, una abraçada i fins ben aviat!
Manel



Manel Subirats


Presentació d'Anna Maria Villalonga


"Per a mi és un motiu d’honor i d’emoció confegir avui una ressenya molt especial. La ressenya del llibre d’un amic. Un amic que, malgrat no conèixer-lo personalment (espero fer-ho aviat, però tots sabem que aquest nou món virtual genera estranyes vinculacions), sento molt proper.
No us enganyaré. També representa una responsabilitat, però espero saber distanciar-me suficientment i expressar amb encert tot allò que m’ha suggerit la seva novel·la.
El pou és, sobretot, una reflexió al voltant de l’ésser humà, de les seves misèries i les seves grandeses. Una indagació entorn de les dificultats i dels problemes de la vida. El relat està escrit en primera persona. Per aquest motiu, a l’inici de la lectura, em va sobtar la tria del personatge principal, una dona. L’autor s’ha atrevit amb la narració exhaustiva dels sentiments més pregons d’un personatge femení. Ha sabut deslliurar-se del seu rol masculí i ha afrontat el repte amb un estil extremadament personal.
Les vicissituds de la Maria abracen des de la seva infantesa, però tota l’obra està estructuralment confegida a partir de petites i grans analepsis. “Petites” perquè, en ocasions, el decalatge només es limita a hores o dies. “Grans” perquè també hi ha importants salts temporals cap al passat. Lluny d’esdevenir un entrebanc, aquesta estructura resulta molt engrescadora i atorga a la narració una gran fluïdesa. El lector mai no pot estar segur si el relat tornarà novament enrere i això es converteix en un al·licient força original.
Lògicament, no penso desvetllar res. Tanmateix, sí que us puc dir que l’obra és plena de tendresa, tolerància i sensualitat, malgrat que no evita mostrar alguns dels cantons més foscos de la naturalesa humana. Abans d’acabar de llegir-la, vaig escriure a en Jordi i li vaig preguntar si la part de la infantesa rural de la Maria tenia quelcom d’autobiogràfic. Em va dir que no. Vaig considerar que la resposta representava un valor afegit. Aquests capítols m’han agradat especialment. Són vívids i versemblants i presenten alguns dels personatges, al meu entendre, més profunds i rodons.
He de reconèixer que l’autor ha estat prou hàbil per no enamorar-se del seu personatge, de manera que les actuacions de la Maria no sempre resulten justificades al cent per cent. Hom no acaba de combregar amb tot allò que fa, però no és necessari. Emmirallant-se en el real, Jordi Canals ha creat una heroïna humana i, en conseqüència, plena de contradiccions.
El final, no per previsible, ha deixat d’agradar-me. De fet, m’ha agradat molt. I m’ha reiterat allò que ja sabia del meu amic Jordi. Que és una persona curulla de sensibilitat.
Jordi, et felicito. Moltes gràcies per oferir-me generosament la teva obra.
I a vosaltres, lletraferits, només us puc dir una cosa: endavant amb El pou."





Amb Carles Cervelló, Mercè i Joan del Restaurant Agullers.

COMENTARI D'EMILI GIL SOBRE "EL POU":

Hola Jordi, aquí anoto les idees que se m’han acudit en acabar de llegir la teva novel·la. Ho he apuntat ràpid, i tal i com se’m venien al cap, o sigui que no els facis un cas excessiu. Tota la novel·la està molt ben treballada, la trobo molt humana i ben real.

Els diversos salts en el temps de la narració de la Maria, la protagonista, estan ben justificats i entenc que els lectors no s’hi perdran.

La forma d’explicar els successos és certament molt femenina, amb detalls força específics sobre sentiments i manera de percebre les coses; tot plegat farcit de contradiccions i paradoxes, cosa que fa el text molt humà i molt proper a la realitat quotidiana.

Hi observo una paüra obsessiva a la soledat. La Maria és capaç de fer qualsevol cosa per evitar la solitud, ja que la percep com un element negatiu gairebé sempre. És contrària a la dita: mejor sola que mal acompañada, i així es fica en uns merders increïbles.

Al llarg de la novel·la es detecta també la terrible por que té la Maria a l’amor de debò (en aquesta cas al que sent pel Paco, el Pencaire).

Predilecció innata per embolicar-se en històries que sap, gairebé des del principi, que no la menaran a cap sendera bona. Potser és el reflexa d’una son consentida que pateixen la majoria d’éssers humans, els quals no semblen voler cap altra cosa que anar de flor en flor, en un samsara infernal i etern que cada vegada els deprimeix i enfonsa més i més. Sovint, a qui evita les relacions socials banals (o rotllos sexuals que no li aporten res) se’l qualifica de covard. Aquesta és una idea que la protagonista no podria suportar.

La Maria busca l’ideal allà on no hi és. El seu interior sap que l’ideal és el seu amor pel Paco, però no ho vol acceptar. Les influències externes la destorben i confonen constantment, però ella també s’autoenganya. Potser, en el fons, té por de destruir l’ideal de debò (el Paco).

El segrest de la Virgínia és un cop d’efecte brutal, i descrit amb versemblança.


La relació de la Gisela i la Carola és ben bé un retrat realista d’alguns joves enganxats a la droga. Esplèndidament narrat.

La Sumpta i l’ayahuasca són el punt d’inflexió a la caiguda lliure de la Maria. M’ha fet gràcia trobar l’ayahuasca al teu escrit, ja que jo també li vaig donar cert protagonisme al conte “La cançó freda” (inclòs al llibre Perfum de tenebres). Ignoro si hauràs vist la pel·lícula La serpiente y el arco iris. Deixant de banda els aspectes comercials del film, hi ha un rerefons autèntic. També existeix un documental on Fernendo Jiménez del Oso i Juan José Benítez tenen una experiència directa amb la cèlebre liana.

Trobo genials les descripcions psicològiques que fas dels personatges, així com la manera d’interrelacionar-los. Són molt reals. Els puc tocar.




No sé si ho has pensat mai, però seria altament interessant que escriguessis una altra novel·la, o narració més curta, on expliquessis la vida d’en Paco, sobretot centrada en l’època en què és absent la Maria. Saber què pensava ell, com reaccionava en adonar-se que ella l’evitava, què diantre feia el Pencaire durant aquella espera que se li deuria fer eterna. Va tenir ell alguna amant? Va tenir molts dubtes, o veia clar des del principi que la Maria tornaria als seus braços? Es plantejà alguna vegada que el seu amor per la Maria era un amor impossible, o que mai no es veuria correspost?O senzillament no li donava voltes a la qüestió? Feia res més que treballar i tenir cura dels pares de la noia? Què va fer durant aquell temps?


Anna Maria Villalonga i Emili Gil
Comentari de Shaudin Melgar-Foraster

Abans de res t’he de felicitar. El pou és una senyora novel·la, una novel·la amb cara i ulls o, per fer-ho curt: una molt bona novel·la. I m’imagino que no va estar una novel·la fàcil d’escriure, tant pel que fa a la profunditat aconseguida amb el personatge principal com per l’estructura de la novel·la, amb tots els canvis temporals endavant i endarrere, però que resulten fluids, sense brusquedats de cap mena.

 És una novel·la magnífica, Jordi. Ja ho vaig pensar en llegir-la per primera vegada i ara, després d’una segona lectura, subscric el que vaig pensar. De fet, m’ha agradat més encara quan l’he llegit per segona vegada, i això només em passa amb les novel·les realment bones. Tot està molt bé, molt i molt bé: la història, els personatges, l’ambientació, l’estructura i l’ús de la llengua. Has aconseguit un personatge principal de gran profunditat, com et deia més amunt, i que és viu, proper, de debò. Chapeau, noi! És sens dubte una novel·la de personatge, el centre de tota la història, i te n’has sortit d’allò més bé. També m’han encantat totes les parts que transcorren a la masia; em feia il·lusió i tot imaginar que hi vivia, i em complau que hagis acabat la història amb un final feliç (sempre és agradable i et deixa amb una sensació de pau) —Per cert molt ben trobat el personatge del Pencaire.

Una novel·la excel·lent !!!!!!!!

Una forta abraçada



Shaudin Melgar-Foraster amb Anna Maria Villalonga i Matthew Tree