Camins incerts

L'Adrià confia en el seu projecte i no dubte ni un segon a l'hora d'anar-se'n de Barcelona per obrir un negoci inmobiliari a Calella de Palafrugell.

A partir d'una relació de parella, l'obra planteja el tema de la crisi d'identitat personal dels protagonistes. L'Eva és alemanya i s'ha d'afrontar al passat del seu pare, però li cal només un viatge a la Costa Brava per captivar l'Adrià.

Quan tot sembla planer, el destí els depara un seguit de fets punyents que canvien, bruscament, el curs de les seves vides.

Malgrat la complicitat amb la gent del poble, els protagonistes amaguen aquell boci de vida inclement que no volen compartir amb ningú.

Vora mar, l'Adrià, a l'hora del sol post, ajagut a la sorra o recolzat en les barques, fixa la mirada a l'horitzó mentre el mar en calma acreix la seva esplendor.

Un molt bon amic, el Joan, torna a irrompre en la vida de l'Adrià, com un resquitx d'esperança després d'un llarg viatge d'estudis.

Un bon dia l'Adrià, descoratjat, enfila l'autovia i torna a Barcelona. Deixa enrere la badia de Calella i tot el reguitzell de sensacions passades. Ara només vol pensar en retrobar el Joan i començar de nou.

Camins incerts, és una història que parla de l'amor i de la memòria que dona sentit a una vida intensa.

PRESENTACIÓ DE CAMINS INCERTS A LA LLIBRERIA LA IMPOSSIBLE AMB TÉMEMOS EDICIONS

Tota narració pot contenir accions fruit de la imaginació, introduint-t’hi elements o circumstancies viscudes per l’autor. Doncs, així és, pel que respecta a mi. “Camins incerts”, no n’és l’excepció. Aquesta vegada, he estat molt proper a fets reals, i en faig un repàs cru i sincer, amb un respecte extremat.  



El títol diu molt del tema que tracta el text. Els camins d’aquesta història passen entre Barcelona i Calella de Palafrugell i el relat va retratant aspectes de la Catalunya dels anys 70, 

“Camins incerts” és la història d’una vida dura i penosa que parla de les relacions afectives i de la solitud de l’ésser humà davant dels moments crucials de la vida: l’amor i de la mort.

Un seguit de capítols narren l’arribada a Calella del protagonista. L’Adrià és coneixedor que s’acaba la prosperitat de la industria pesquera en la zona i preveu que es un bon moment per a fer negoci amb el turisme. Ha deixat records entranyables a Barcelona, però a Calella hi veu l’ocasió d’emprendre el camí del seu futur. Coneix a gent , fa amics i s’il·lusiona en la formació d’una família. És el temps que transcorre en el desenvolupament de l’acció.

Per no allargar-ho massa ni desvetllar qüestions , diré, però, que a mesura que avança el relat la novel·la va obrint noves dimensions que il·lustren com, l’Adrià, fa front als interrogants que l’hi planteja una sobtada i accidentada existència.

La incertesa del camí que ha de seguir el fa sentir sol, i cerca la companyia del seu entranyable amic Joan, que li confessa que és homosexual.

 Els dos, s’estimen tant que decideixen compartir pis i vida. La devoció de l’Adrià envers el Joan, és tan gran, que no es deixa sotmetre per la pressió del “que diran”. Ell té molt present que no hi ha tresor més gran que l’amistat i proclama el seu amor a la persona del Joan sense cap complex. I en aquest punt, sento deixar-vos en el dubte sobre per on camina l’autentica disposició emocional de l’Adrià; qüestió important, perquè participa de manera decisiva en el desenllaç de l’acció.

En aquella època, un homosexual era una víctima condemnada al menyspreu i a la discriminació social. Les conviccions religioses, la por a l’opinió dels amics i de la família, son aspectes que estan ben presents en la novel·la i que , al principi, havia estat motiu de preocupació pel Joan, que és un amant apassionat.

El relat s’endinsa també en la dimensió tràgica de la sida. Tampoc m’estendré en això.

En canvi, si que vull ressaltar una cosa una mica sorprenent. Quan vaig començar a escriure aquesta història, el Joan, que estava cridat, merament, a ser un personatge amb una personalitat prou definida com per acostar-se a la complexitat humana que descriu la novel·la, es va anar apoderant, de mica en mica, de cada pàgina.

L’escriptura em volava al descriure’l . La seva aparent senzillesa, la lúcida reflexió que té de les coses i la capacitat de relacionar-se amb l’entorn , fa que tothom se l’estimi i acabi sent el centre de la narració.

Per acabar us voldria dir una cosa, encara que sembli una cursileria: escriure “Camins incerts”, m’ha fet sentir bé com a persona.

Jordi Canals

Presentació d'Anna Maria Villalonga

"Participar avui en la presentació de la darrera novel·la de Jordi Canals representa per a mi un enorme motiu d’il·lusió. La nostra amistat és la demostració vivent del bon ús que hom pot fer d’aquest estrany invent que, de cop i volta, ha passat a dominar les nostres vides. Em refereixo, evidentment, a Internet i les xarxes socials. En Jordi i jo ens vàrem conèixer així, ara ja fa un bon grapat d’anys. Des del primer dia, mai no hem deixat de mantenir el contacte. Hem compartir jornades grises i estones alegres, idees, pensaments, preocupacions, esperances, opinions, paraules, fotografies i poemes. Com sap tothom que el coneix, en Jordi és un home de tracte exquisit, educat i culte, al qual he d’agrair la seva fidelitat a prova de bomba i els seus comentaris a tots els meus blocs, a tots els meus escrits. No exagero si dic que, enmig del món desgavellat en el qual vivim, enmig de l’embolic globalitzat, la penúria i la crisi, de vegades trobes persones que t’il·luminen el camí com un far en la tempesta. En Jordi, per a mi, és una d’aquestes persones. Una veu amable, un brot de comprensió, unes ratlles lúcides i atentes en una pantalla lluent. Algú amb qui sempre, sempre, pots comptar.

En enfrontar-me a la lectura de Camins incerts, he descobert que potser el conegut psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung no anava tan errat en les seva teoria sobre las coincidències. Per a ell, les “coincidències” no estan governades tan sols per l’atzar, que faria que la seva probabilitat de succeir fos tan poca que podrien considerar-se estadísticament significatives, sinó que responen a una dinàmica més profunda. Broten d’una font comuna, relacionada amb la sincronicitat en el temps i amb l’inconscient col·lectiu. Poca broma.

I ara us esteu preguntant, en el vostre interior, i no m’enganyeu... Per què ens turmenta aquesta dona, en plena presentació del llibre, amb unes anacròniques i estranyes referències a un metge del cervell bastant passat de moda? Doncs és molt fàcil. Perquè quasi la totalitat dels escenaris en què té lloc la novel·la són també escenaris de la meva vida. Perquè mai no havia llegit un llibre on pogués resseguir amb una fidelitat més detallada el món referencial que conec. Perquè mai no m’havia trobat, en la lectura d’un llibre, amb tantes coincidències juntes. 

“Una prominent casa sobre les roques separava la platja d’en Calau de la Platgeta, un racó petit però bell i acollidor. Just davant d’aquest indret el Garrido va construir-hi uns apartaments molt ben acabats amb materials de gran qualitat que s’integraven perfectament en el conjunt de les cases dels pescadors que vivien a primera línia.”

(pàgina 109)




Els indrets i pobles de l’Empordà (Palafrugell, Calella, Monells, Corçà, Begur, Tamariu, Llafranc) són pobles que jo transito, on jo visc a temporades. Conec perfectament el restaurant del bacallà (L’Hort del Rector de Monells), les platges, els camins, el Far de Sant Sebastià. Són el meu paisatge, són meus. Però també és meu el lloc on em vaig criar: el barri de La Torrassa, a l’Hospitalet, a la vora del metro de Santa Eulàlia. El mateix barri del protagonista de la ficció d’en Jordi. Com us podeu imaginar, amb tot aquest bagatge comú (i molt més que no enumero per no cansar-vos), havia de viure la lectura de la novel·la d’una manera molt especial. 

Camins incerts és un text amb una clara dualitat. D’una banda, es tracta d’una història humana i intimista, de clara trama iniciàtica i de tons costumistes, que recrea el despertar a la vida dels tres personatges principals. La vida, sí. Aquella circumstància indefugible que primer et somriu per després mostrar-te, sense pietat ni previ avís, de què va, en realitat, la història. Evidentment, no revelaré res de l’argument, que haureu de llegir, però l’obra, pel que fa a aquest pla narratiu, és una novel·la de personatges, de gran intensitat psicològica, que recull unes vivències personals molt ben dibuixades.

D’una altra banda, en el seu segon pla narratiu, Camins incerts esdevé directament una crònica. Una crònica social, històrica, cultural, política, ideològica. Jordi Canals fa un recorregut per gran part del temps de la seva pròpia vida i, en aquest sentit, la veu del narrador es transforma. Ja no és la d’un omniscient que ens relata uns fets en tercera persona i des de l’exterior, sinó la d’un narrador intern, absolutament implicat. Es tracta de la veu del mateix Jordi, que remembra tot allò que va conèixer, tot allò que va presenciar amb els propis ulls. Camins incerts esdevé el reflex de la manera de viure, per bé i per mal, en una Catalunya que ja no existeix. Podem dir-ho d’una altra manera. Podem dir que la novel·la adopta el rol d’un document. Camins incerts és un gran document on l’autor fa memòria i aboca sense embuts, sense pudor, però també sense falsa nostàlgia, els clarobscurs i les contradiccions de la societat on vivim. Els protagonistes adquireixen, per aquest motiu, una funció instrumental. Deixen de ser importants com a protagonistes d’una història de ficció més o menys colpidora i, tal vegada sense que l’autor en sigui de tot conscient, es converteixen en arquetipus. Arquetipus que ens mostren com es vivia en el passat l’homosexualitat, l’estigma social, la sida, la recerca de la pròpia identitat a tots els nivells, la promiscuïtat sexual, les relacions familiars i professionals. Tota i cada una de les circumstàncies que afecten els personatges serveixen per il·lustrar-nos sobre la societat del moment. Tot plegat amarat de detalls, de dates, de fets històrics, d’anàlisis ideològiques, de referències artístiques i culturals. Fins i tot amb l’aparició estel·lar d’una figura tan important de la nostra cultura com és Josep Pla.

“A la sortida de Palafrugell van enfilar la recta carretera que conduïa a Llofriu. Feia un matí típic d’hivern. El vent humit s’encastava al vidres del cotxe. El cel semblava que estigués cobert de cendra i la pàl·lida claror del dia emboscava el verd macilent de l’arbreda, amansint l’esplendor del paisatge empordanès.

De mantinent van arribar al límit del mas. Allí dempeus estava esperant l’escriptor amb la seva inseparable boina i la gavardina ben cordada amb el coll aixecat.”

(pàgina 201)

La novel·la comença sense que Jordi Canals ens digui en quin any ens trobem. Només ho intuïm, però no n’estem segurs. Al cap de poc, però, es desvetlla el misteri. És el dia que l’home trepitja la lluna. Fins i tot aquí he de reconèixer una coincidència personal, perquè aquell dia, tot i que jo era una nena, va marcar un punt d’inflexió en la meva manera de veure el món. 

Camins incerts. Un llibre de relacions humanes, de sofriment, d’amor, de records del passat, de mort. Però, per damunt de tot, un cant enorme i sense escletxes a un dels sentiments que més ens honoren com a espècie: l’amistat. L’amistat entre tots els personatges, però sobretot entre l’Adrià i en Joan. Una amistat que sobrepassa tots els tabús i totes les fronteres. Com ha de ser. 

Enhorabona, Jordi. I gràcies a tots."

 Amb l'Anna Villalonga a la Setmana del Llibre Català

PRESENTACIÓ DE CAMINS INCERTS
PER EMILI GIL




La incertesa d’en Jordi Canals es presentà un 13 de juny de 2013 a casa meva en forma de dues novel·les, El pou, i L’herència del bruixot. La primera que vaig llegir, El pou, fou per a mi el descobriment de la riquesa lingüística de l’autor. En ella vaig adonar-me del treball continuat d’en Jordi per explicar amb senzillesa les relacions humanes que, força sovint, no són gens senzilles. En aquest aspecte de minuciositat, d’esforçar-se a dir ben bé allò que vol dir i no cap altra cosa, m’evocà la tenacitat d’en Guy de Maupassant. La segona novel·la que devoraren els meus ulls, L’herència del bruixot, em mostrà l’empatia de l’autor pels carrers de la Barcelona antiga i canalla, així com per anar a prendre un caferet, un got de vi, o el que calgui, amb els amics i fer petar la xerrada. Conversacions una mica a l’estil Henry Miller, d’aquelles en les quals es parla de tot i de no res, i durant les quals la misèria quotidiana es converteix en art. Guspires de la pensa. 

En breu, la literatura d’en Jordi Canals aparegué en la meva vida en un temps ple d’incerteses. Feia un grapat de mesos que havia perdut la feina i poques setmanes que havia tornat de la Ligúria i el Piemont. Estava capficat en la redacció d’uns textos sobre Gènova, Torí i Triêua quan aparegueren, inesperadament, els personatges d’en Jordi. D’algun em vaig fer amic, amb d’altres anàrem al cim del Puigmal a contemplar la lluna. Per això quan en Jordi em va dir que aviat trauria un altre llibre em vaig emocionar, Que bé!!! El problema, però, és que no trobava editor, ai las! La incertesa dels camins inexorables de la vida em portà a comentar la situació a la Júlia Badal, que ens facilità el contacte amb Témenos edicions. A partir d’ací tot ha anat molt ràpid i, ara mateix, tenim aquest bonic volum a les mans. Quin goig! 

A Camins incerts ens trobem, un

cop més, amb la incertesa de les relacions humanes, descrites amb un realisme aclaparador i punyent. L’agilitat d’en Jordi per mostrar-nos el món interior i la sensibilitat de cadascun dels personatges és ben admirable.

Les reaccions davant de les circumstancies diverses a les quals s’enfronten exhalen honestedat. El sentit comú, el seny, predomina abastament en tot el text, però també hi apareixen algunes pinzellades de rauxa imprescindibles, crec, per a tota bona narració, i encara més si part d’ella és situada a l’Empordà, com és el cas. El vent torna boig, és un fenomen genial!

Al meu parer en Jordi posseeix una sensibilitat excel·lent a l’hora d’escriure, (no sé si dir-ne femenina perquè algunes de les presents és probable que s’enfadés), però si tendra i encertada, no pas “ensucrada sense sentit”. És, per tant, inevitable percebre que els problemes quotidians són sobre la taula. Els entrebancs diaris se succeeixen, doncs, a la novel·la com ho fan a la vida. No hi ha cap mena de pietat.

D’altra banda, quan explica escenes o situacions critiques ho fa amb fermesa i no evita cap detall, cosa que li atorga una gran versemblança i transmet als lectors amb una gran eficàcia. No m’avergonyeix confessar que he plorat llegint alguns paràgrafs. Els mots d’en Jordi destil·len amb molta força la cruesa de la vida; enfronten els lectors a una de les grans evidencies i, al mateix temps, una de les grans pors de l’existència: la solitud.

Tota la narració és intensa, vívida, l’estil dinàmic ens mena per senders sempre directes al fil de la trama. I, enmig d’aquest embull admirable de coneixements humans i relacions interpersonals, per a mi hi ha tres moments clau, tres instats que superen l’excel·lència narrativa en els quals la potencia de les paraules aconsegueix que els personatges saltin, literalment, de les pàgines. Son uns espais de temps duríssims, colpidors, que suen autenticitat a borbollons. Si no revelo públicament quins són aquests tres moments és per incitar els lectors a trobar-los. Son aquí dins. No hi ha res comparable a l’experiència pròpia.

Altrament, els amants de la mar i més concretament de la Costa Brava gaudiran en reconèixer indrets familiars. En Jordi retrata amb encert alguns dels seus racons. Ho fa en un època en què hi hagueren molts canvis, en què el turisme en massa es volcà a les platges de l’Empordà. El sol, la salabror, les empreses immobiliàries, els restaurants i els hotels també són protagonistes a la novel·la. Fins i tot en Josep Pla hi té uns moments reservats.

 Així, doncs, Camins incerts és una amalgama de vivències humanes situades en un context històric i uns indrets preciosos que esdevé, tot plegat, un aiguabarreig creat amb estima per part de l’autor, fruit d’un treball meticulós i precís. Hi ha esmerçades moltes i moltes hores de feina, en aquest llibre, i es nota.

Per finalitzar, esmento la tasca que, als Països Catalans, duen a terme editorials petites com ara Témenos edicions , sense les quals no tindríem la possibilitat de gaudir t’histories com ara la d’en Jordi Canals que, en aquesta ocasió, ens convida, amb la seva bonhomia habitual, a enfilar uns camins incerts que van a parar a un final sorprenent.  

Diada de Sant Jordi

Comentant Camins incerts amb l'editor Carles Cervelló